El forat que deixes

Punts forts

El primer que vaig pensar en començar a llegir “El forat que deixes” va ser “Ep, aquesta història és especial!”. Només amb la primera frase l’autora ens atrapa, ens posa en situació i ens planteja un misteri del qual no tenim totes les respostes.

Emma Mussoll és escriptora i guionista, i als agraïments d’aquesta novel·la explica que la història va néixer com un guió cinematogràfic. Però quina sort hem tingut de veure’l convertit en novel·la! Tal i com vam estar comentant plegades al Festival Sant Cebrià Negre, a diferència d’una pel·lícula, el llibre ens permet posar-nos a la pell dels personatges i copsar el seu discurs interior fil per randa.  

L’autora ens demostra que no cal una ambientació espectacular per fer-nos estar amb l’ai al cor, i construeix unes escenes impactants en una sola habitació. Quatre parets que representen la presó de la nostra ment en situacions extremes. El resultat és un dels thrillers psicològics més angoixants que he llegit! En ell hi trobareu reflexions sobre l’assetjament, la salut mental i la importància de no ignorar els traumes del passat. 

Punts febles

Si bé el plantejament és molt potent per a un relat breu, trobo que allargar-lo fins a convertir-lo en novel·la fa que el ritme decaigui a la meitat. M’hauria agradat que s’anessin introduint encara més elements per anar augmentant la intriga i alguna pista per no anar tant a les palpentes durant la major part del llibre. Tanmateix, si teniu paciència el final us sorprendrà!

Personatges 

“El forat que deixes” és una novel·la de personatges d’allò més humans, vulnerables i propers. L’autora aconsegueix fer-nos connectar amb tots ells, fins i tot els més complexos (una tasca gens senzilla!). Crec que gent de totes les edats empatitzarà amb les dues protagonistes per igual.

p.63 «Trec el rosari i l’estrenyo, me’l clavo al tou de la mà i continuo prement, fins que el dolor em distreu: camufla l’altre més profund que em crema dins del pit, a l’alçada del cor, i desfà el grumoll de culpa que se m’havia instal·lat al cap.»

D’altra banda, vull fer una menció especial a la coberta d’Àlex Santaló. Emma Mussoll diu que veure-la la va inspirar a afegir descripcions extra dels personatges a la novel·la, i això fa que es complementin encara més. 

Prosa 

Destaco com, enmig de la narració, l’autora inclou poemes i descripcions gairebé experimentals, demostrant que la lírica no ha d’estar renyida amb el suspens. Algunes composicions són tan colpidores que transmeten a la perfecció l‘angoixa i impotència que senten els personatges en molt poques paraules.

Quan la miraves (a ella),

un cuc se’m movia per les tripes.

S’alimentava del meu dolor.

I se m’enfilava fins al cervell.

Després, m’agafaves de la mà

i tot jo feia la metamorfosi.

Em sentia papallona.
Però en arribar a casa

havia d’obrir-me el pit 

per extreure’n el cuc mort.

A qui el recomano? 

A tothom que necessiti recordar la importància de no callar (les injustícies i els sentiments). Perquè res quedi pendent de dir a les persones que estimem.

Mx