- Títol: La forquilla, la fetillera i el drac
- Autor/a: Christopher Paolini
- Traducció: Jordi Vidal
- Editorial: Roca Editorial
- Any d'edició: 2019
-
Sinopsi: Ha passat un any des que Eragon va sortir d’Alagaësia en cerca de la llar perfecta per entrenar una nova generació de Genets de Drac. Ara ha de fer front a un mar de tasques que semblen no tenir fi: construir un enorme refugi per a dracs, bregar amb proveïdors, custodiar ous de drac i enfrontar-se amb urgals bel·ligerants i elfs arrogants. Però ara, una visió dels Eldunarí comporta visites inesperades; una extraordinària llegenda urgal, que aportarà una distracció més que necessària, com també una nova perspectiva a la vida d’Eragon.
Gaudeix una vegada més de la incomparable imaginació de Christopher Paolini en aquesta emocionant col·lecció d’històries en el món del cicle Llegat, que inclou noves peces d’art fetes pel mateix autor.
Per on començo a explicar el que em passa pel cap?
Quan vaig saber que Paolini tornava a Alagaësia, vaig sentir una explosió de sentiments… ganes de retrobar els personatges, molta il·lusió de tornar-los a llegir, però alhora inquietud i escepticisme mentre em preguntava si no hauria sigut bona idea deixar el final obert de Llegat perquè cadascú s’imaginés el que preferís…
Retornar a aquest món de fantasia ha sigut realment un daltabaix emocional per a mi, doncs vaig créixer com a persona i com a lectora amb els llibres de Christopher Paolini. Eragon va ser el primer llibre de més de 500 pàgines que vaig llegir al voltant dels sis o set anys, i recordo haver seguit la saga amb l’ai al cor.
“La forquilla, la fetillera i el drac” està ple de picades d’ullet a personatges i moments del cicle del Llegat així que m’he passat tota l’estona rememorant i llençant exclamacions d’emoció. He fruït amb les històries, he sentit intriga i m’he mort de ganes de saber més coses sobre tots aquests personatges que tant he estimat.
Sí, ja us aviso de que quan acabeu de llegir tindreu la irrefrenable necessitat de saquejar llibreries i biblioteques en busca d’una continuació. Però de moment… res, zero. Em penso que el terme que millor defineix la complexitat d’aquest sentiment és “aaaaaaahhhhhhh!!!”.
Segons Paolini “Sempre havia imaginat tornar a Alagaësia amb una novel·la extensa. Ara bé, fer-ho així ha estat una experiència meravellosa. Ficar-me dins dels caps d’alguns personatges del cicle del Llegat –com també alguns de nous- ha estat per a mi una delícia. Escriure sobre Eragon i Saphira al cap de tants anys ha estat com tornar a casa després d’un llarg viatge. A més, finalment m’he demostrat a mi mateix que sóc capaç de fer un llibre que no passi de 500 pàgines. Tot un èxit!”
Es pot sentir més indignació i felicitat alhora? ^.^ No, definitivament no em puc quedar de braços creuats després de descobrir que hi ha personatges buscant respostes a enigmes misteriosos, ni després d’haver llegit una ràpida menció a l’Arya en un paràgraf aïllat, ni després d’haver tornat a sentir la veu de la Saphira ressonant al meu cap… No. Pot. Ser. XD
Però apartem per un moment la fangirl que porto dins (només un moment, eh?) per analitzar una miqueta el llibre.
Cicle del Llegat
Tornar a Alagaësia ha sigut una experiència agradable i balsàmica. He gaudit de nou amb l’estil pausat i poètic de Paolini, en part també gràcies al mateix traductor del cicle del Llegat, Jordi Vidal.
D’altra banda, el llibre en si em resulta un xic caòtic, perquè entrellaça les experiències d’Eragon amb les vivències d’altres personatges, unes memòries (escrites per la germana de Paolini) i una antiga llegenda. No és fàcil assimilar-ho tot plegat mentre et baralles amb els teus sentiments i busques engrunes d’informació sobre els teus personatges preferits.
Sí, he de reconèixer que a l’últim relat (el més llarg i diferent de tots) he agonitzat. XP Ara, amb una mica de perspectiva, em sembla que el missatge de “El cuc de Kulkaras” és prou valuós. No és l’únic, però:
p.133 –[…] culpar els morts dels nostres errors no serveix mai de gran cosa.
El clac-clac de les agulles de l’herborista van continuar al mateix ritme regular mentre la dona li llançava una mirada pensativa i deia:
-Carai, t’has tornar savi amb l’edat.
-No exactament. Només provo d’evitar cometre els mateixos errors d’abans.
-Es podria sostenir que aquesta és la definició de saviesa.
Ell va mig somriure.
-Es podria, però no n’hi ha prou amb evitar errors per fer que una persona sigui sàvia. Creus que una tortuga que viu sola sota una roca durant cent anys aprèn mai res?”
Se m’ha fet estrany que només hagi passat un any a Alagaësia des de la fi de Llegat. M’hauria agradat veure una major evolució en el projecte d’Eragon, però alhora m’he sentit identificada amb el personatge, doncs no és l’únic que està atrafegat!
p.30 –Massa feina. No me’n surto i, per causa d’això, no goso fer res més. M’està aclaparant.
-Has d’aprendre a centrar-te –va respondre Glaedr-. Aleshores aquestes preocupacions menors no t’enutjaran.
-Ja ho sé. I també sé que hi ha moltes, moltíssimes coses que no puc controlar. –Eragon es va permetre un somriure breu i trist-. Però saber i fer són dues coses diferents.”
Resumint, malgrat que aquest llibre (potser) es podria llegir de forma independent, el recomano sobretot als fans del cicle del Llegat. Això sí, com cantaria Karina, Paolini ha obert “el baúl de los recuerdos (uuuh)” i té els cors de tots als fans a les mans. Haurà d’anar amb moooolta cura.
En fi, sabeu el més màgic de tot? Justament el dia que “La forquilla, la fetillera i el drac” va arribar a les meves mans em vaig trobar un home llegint “Eragon” al metro… Casualitat? No ho crec. 😉
Mx
