- Títol: Viatge la país dels blancs
- Autor/a: Ousman Umar
- Traducció: Juan Sierra López
- Editorial: Rosa dels Vents
- Pàgines: 224
- Any d'edició: 2019
-
Sinopsi: Em dic Ousman Umar. Sé que vaig néixer un dimarts, no sé de quin mes ni de quin any, perquè això a la meva tribu tant se val. Vaig créixer a la sabana africana. Cada dia caminava set quilòmetres per anar a l'escola. Tenia una vida feliç i senzilla, fins que un dia mentre jugava vaig veure un avió al cel. Des d'aquell moment vaig voler ser pilot, enginyer, tot menys negre. La curiositat per conèixer el món em va empènyer a iniciar un viatge sense retorn cap al País dels Blancs.
Quan tenia tretze anys vaig travessar el Sàhara a peu i el mar en patera. I vaig veure morir pel camí la majoria dels meus companys de viatge, entre ells el meu millor amic. Al cap de quatre anys d'haver iniciat aquella gesta, vaig arribar finalment a Espanya i, després de passar uns quants mesos dormint al carrer, una família em va acollir. La primera nit que vaig dormir a casa seva, tot i les comoditats i el benestar que sentia, em vaig posar a plorar com un nen. Per què havia patit tant? Per què tanta lluita? Què havia fet malament?
Estava esperant per participar en una taula rodona sobre booktubers el Sant Jordi de Nadal, quan vaig sentir alguns fragments d’una conversa realment xocant. Ousman Umar explicava la seva odissea personal: la primera vegada que havia experimentat el racisme, la seva llarga travessia per arribar al “Paradís”…
Ara que he acabat de llegir “Viatge al país dels blancs” estic totalment convençuda de que hauria de ser una lectura obligatòria als instituts (i també pels ciutadans).
Aquesta dura, àgil i punyent autobiografia ens narra la infantesa de l’autor en un poble de Ghana, a la selva africana, i els anys que va trigar a arribar a Europa disposat a aconseguir un futur millor. El seu viatge és tan corprenedor que et deixa sense paraules.
En primer lloc, la crueltat i la falta d’humanitat que es descriuen et roben l’alè. Umar ho explica sense embuts, intentant que el lector es posi a la pell de tots els afectats i entengui per què van decidir córrer tots aquells riscos (traficants, màfies, policies sense escrúpols, vexacions, maltractaments, gana, set, i mort, molta mort). El motiu? La creença absoluta de que Europa és el Paradís. No només un lloc on es viu millor, sinó una mena de Terra Promesa on tothom aconsegueix el que vol. Així és com les màfies extorsionen amb tanta facilitat a tots els interessats en arribar-hi:
p.140 «Ens van fer posar en fila i ens van demanar les coses que dúiem al damunt.
-Vosaltres us n’aneu a Europa i allà tindreu totes les coses que desitgeu, així que nosaltres ens quedem amb aquestes, que no us faran cap falta. -ens van dir.»
El llibre és ple d’anècdotes esborronadores, i tal i com assegura l’autor “He d’explicar aquesta història per tal que no hi hagi més històries com aquesta per explicar”. Disposat a estalviar el seu suplici a les futures generacions, fa uns anys va engegar una ONG anomenada “Feeding minds”:
“La idea de NACSO Feeding Minds és crear les condicions a Ghana perquè els joves d’allà no tinguin la temptació d’emigrar a Europa. Que no hagin de passar les penalitats per les quals vaig haver de passar jo. Que ningú més mori al desert o al mar. I la millor manera de fer-ho és saciant la seva curiositat, les seves ànsies de coneixement. Feeding minds significa en català “alimentant ments”, i això és el que intentem fer. L’educació, en darrera instància, pot col·laborar de manera decisiva al desenvolupament del país”
Sé que fa de mal dir, però és increïble la “sort” que va tenir l’Ousman. La seva fe indestructible, el seu instint, el seu sentit de supervivència i una quantitat ingent de casualitats van convertir la seva història en una entre un milió. Ell mateix reconeix que “no hauria arribat on he arribat sense el suport de moltes persones que m’han donat un cop de mà. Després d’unes vivències tan dures com les que he viscut, és molt fàcil pensar que el món està ple de gent dolenta, però prefereixo creure que la gent és bona; el que passa és que la bona gent fa menys soroll.”
Així doncs, fem soroll i reivindiquem històries com la de l’Ousman als quatre vents. Fem recular els prejudicis i el racisme alimentant també les ments del nostre país amb les seves paraules.
Mx
