Un riu d’espigues

Coberta de "Un riu d’espigues"

Fa temps que volia llegir aquesta novel·la juvenil històrica sobre els temps dels ibers a Catalunya (més concretament durant la Segona Guerra Púnica) i finalment em vaig animar a demanar-la en préstec interbibliotecari. Ja us podeu imaginar la meva lluita interior:

-Mixa t’adones del que has fet? Que no veus que tens una llarga llista de llibres pendents? Estaràs llegint tres o quatre llibres a la vegada?

-Ja ho sé, però com has dit, el préstec ja està fet i no hi ha marxa enrere muahaha…

-De fet, podries cancel…

-He dit que ja està fet! I punt! Muahahahaha! 

-Molt bé, tu guanyes. *llença la tovallola i se’n va… a llegir ^.^*

Finalment me’l vaig acabar en un parell de dies, fins i tot llegia dins al bus (i no em puc creure que no em maregés!). La història em va mantenir intrigada fins al final, tot i que vaig trobar a faltar una mica més d’acció.

Personalment la definiria com una barreja del llibre Taoshira” de Julia Golding i la pel·lícula “El príncipe de Persia” encara que amb un final agredolç.

Està molt ben documentat: les descripcions de l’autor són precioses i molt metafòriques. Les has de llegir a poc a poc per no perdre cap detall (tot i que al final es fa una mica repetitiu). Gairebé sembla que retrocedeixis milers d’anys, per veure que la societat no ha canviat gaire, i que les negociacions i els interessos sempre són els mateixos, però amb gent diferent.

p.44 “El comerç, atès que reportava profit per a tothom, obria les portes de qualsevol port, malgrat que la guerra volgués obstinar-se a barrar-hi les llibertats.”

Un riu d’espigues
Tivissa (Tarragona) actualment

No considero que sigui un llibre juvenil al 100% perquè conté vocabulari una mica recargolat que pot descoratjar els lectors primerencs, però em sembla bé que l’autor ens tracti com un públic igual de capaç.

Per això crec que l’afegiré mentalment a la meva col·lecció de novel·les històriques juvenils entre “Serena” i “L’esclau del Mercadal” de Dolors Garcia i Cornellà.

Malauradament, els missatges que transmet els falta originalitat (amor prohibit, carpe diem…) però per contra l’autor els explica molt bellament i l’escena que dóna nom al llibre és força emotiva. Em quedo, sobretot, amb l’homenatge a la identitat pròpia quan aquesta perilla més que mai. Un missatge que es repeteix a través dels segles, i que ens torna a dia d’avui, més actual que mai:

p.17 “Mentre siguem capaços de conservar la nostra cultura, les nostres creences, la llibertat en els nostres cors, existirem, malgrat tot”

Mx

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Han col·laborat…

© 2024. Tots els drets reservats. Política de privadesa