Tres minuts, quaranta segons

Cada vegada que veig a les nedadores sincronitzades sortir a competir és impossible no preguntar-se què deuen estar pensant o sentint. De vegades és molt complicat deduir-ho pels seus rostres impassibles i concentrats, però gràcies a “Tres minuts i quaranta segons” he travessat la pantalla del televisor i m’he pogut posar dins la pell de nedadores d’elit com Ona Carbonell.

Quan em vaig assabentar de la seva autobiografia em va semblar una proposta força atrevida i després de llegir-ne un fragment online vaig intuir que aquestes no serien unes memòries corrents. 

No anava gens desencaminada. Des del primer capítol em vaig submergir de dret en la història gràcies a una narració propera i molt emotiva en primera persona. A través de capítols curts però intensos, l’Ona ens guia pels moments més decisiu de la seva carrera com a nedadora amb una sinceritat i transparència que ens fa sentir còmplices dels seus sentiments, pors i anhels més íntims.

Segur que molts de vosaltres sabeu que la sincronitzada és un esport molt dur, però després de llegir aquesta autobiografia us adonareu que ni tan sols éreu conscients de la meitat del seu dolor, sacrifici i desgast físic i mental. És increïble com l’Ona explica tots els pros i contres de la seva passió i professió sense amagar-se de res:

“Malgrat totes aquestes dificultats i adversitats, l’aigua no és un medi hostil per a mi, sinó que és el lloc on em trobo reconfortada i com a casa. Quan em sento natural és quan estic dintre de l’aigua. És justament fora d’ella on he hagut d’aprendre a reaccionar i viure. A fluir i a adaptar-me com si jo mateixa fos aigua” 

“Tres minuts i quaranta segons” no és una autobiografia qualsevol, sinó una preciosa lliçó de vida sobre superació, triomf, fracàs, amistat, amor i dedicació. Després de llegir aquest llibre la meva admiració envers nadadores com l’Ona no coneix límits, no tan sols per les medalles guanyades i les fites assolides, sinó per la seva tenacitat, decisió i força interior. Tant de bo tothom compartís la seva filosofia… El món de ben segur seria un lloc millor!

“[…] A mi no em fan por els grans reptes. Tot al contrari. Com més grans són, més m’inquieten i més em fan moure per dins. I això és precisament una de les coses més boniques que he après de l’esport, a posar-me metes molt difícils i a viure experiències i moments increïbles.”  

Mx