Train kids

Prepareu-vos perquè “Train Kids” us farà miques el cor, us omplirà l’ànima d’esperança i us marcarà com a lectors.

“Train Kids” m’ha atrapat des de la primera pàgina i tan sols he pogut recuperar l’alè al final. Encara ara l’estic paint… No em podia creure la de coses que els hi passen als protagonistes! Com diu l’autor a l’epíleg, en aquest llibre ha volgut concentrar molts dels testimonis i històries d’immigrants que va sentir o veure amb els seus propis ulls.

p.57 “Algunes de les històries sonen a inventades o com si només continguessin una base de veritat sobre la qual cadascú quan les explica hi afegeix alguna cosa més. Altres, curtes i igualment tètriques, es nota que són real. Totes parlen de trajectes, de rodar món, dels xiulets dels trens, d’esperances i de somnis i de com arriba un punt en que s’esvaeixen. N’hi ha centenars, milers… segurament tantes com gent als trens.”

Sí, és un lectura completament demolidora. A cada capítol sentia com el cor se m’encongia una miqueta més i a l’hora creixia la meva admiració cap als personatges i la història. Els missatges que transmet sobre l’amistat, l’amor, la solidaritat, el destí, l’empatia, l’esperança i la determinació no tenen preu. Tot plegat regat amb una narració lleugera i ràpida que us transportarà al costat dels personatges: sentireu els brams dels trens a les vostres orelles, la por del fracàs i l’esperança de que tot surti bé!

La veritat és que feia temps que no llegia una novel·la tant dura com aquesta. Per un cantó em sorprèn que estigui catalogada per entre 12-14 anys degut a la seva cruesa, però d’altra banda és cert que Dirk Reinhardt ha sabut tractar amb molt d’encert temes escabrosos sense entrar en detalls morbosos ni excessivament desagradables. Obrirà els ulls a joves i no tant joves per reflexionar sobre com viuen milions de persones immigrants a tot el món que es deixen la pell per un futur incert. És impossible no sentir-se impotent davant d’una realitat tant escruixidora com aquesta. És cert que no podem viure pensant en ella a cada segon que passa, però sí podem aportar el nostre granet de sorra ajudant a missions humanitàries que -com diu Reinhardt-  ara mateix a llocs com Mèxic són “gotes d’aigua al mar”.

Només tinc paraules positives per aquesta crítica social, homenatge als caiguts i oda a la vida, perquè aconsegueixin arribar fins al final o no, aquest viatge ensenyarà una lliçó als personatges que no oblidaran mai.

p.66 “-Me’n recordo, d’un tren en què cantaven a cada vagó, primer era una olla de grills, però després es van posar d’acord en una melodia. Era com una coral gegantina circulant a través del país. […] Canten <<Sueño loco>>, una cançó que parla d’un somni delirant, completament boig i passat de voltes que no s’acompleix mai, però també diu que trist i avorrit seria, si no tinguéssim mai cap somni.”

Mx