Temps de família

I és que a “Temps de família” aprendreu força coses del funcionament de les vinyes, les polèmiques que van portar, les plagues que van patir i l’evolució del sector… La documentació de l’autora és extensa! La vinya serà doncs un testimoni mut de les desgracies i alegries de la família protagonista, encara que Juste li dóna veu descrivint els engranatges del camp i la transformació dels ceps al llarg l’any:

p.244 «Cada mes de juny des dels temps en què el pare ho va començar tot, el paisatge de can Giner es convertia en una esplèndida i prometedora catifa de color verd intens. Des de la casa, enfilada dalt del turó, s’apreciava la suau ondulació del terreny, que produïa l’efecte d’un mar. Els ceps lluïen els primers grans de raïm, encara petits, durs i extremadament àcids, sota uns pàmpols generosos que ara tocava esporgar, amb les bones mans del pagès.

Ell havia de destriar entre els que quedarien al cep, fent la deguda ombria sobre el fruit, i aquells que anirien fora, per tal d’airejar-lo i deixar que la llum hi arribés adequadament. Seria aleshores quan, al ritme lent dels dies i les nits d’estiu, els gotims de raïm encara fràgils començarien a madurar. El verol s’iniciaria en cada gra, uns més de pressa que els altres s’anirien tenyint del color final de cada varietat, i si al juliol els brindava un temps fresc i sec, a l’agost els gotims ja penjarien amb el seu color gairebé definitiu i, finalment, al setembre, el treball de tot l’any es veuria recompensant amb una collita plena de bons auguris.»

Com podeu veure, les vinyes són l’objecte amb el que Juste s’esplaia més, però les descripcions no es fan pas embafadores. De vegades potser m’hauria agradat llegir més detalls sobre les faccions dels personatges o la seva roba, però en general la història flueix sense entrebancs.

El que més m’ha agradat és com es va desplegant a un ritme constant i adient a través de salts en el temps que li donen frescor a la novel·la. De fet, al principi ja coneixem el marc de bona part de la trama, però a partir d’aquí haurem de recopilar les peces del mosaic i conèixer a fons els personatges.

Precisament això és quelcom que també he agraït: poder descobrir les motivacions de tots els protagonistes, ficar-me dins dels seus caps, i entendre’ls una mica millor. Diria que els més complexos són l’indiano Bonaventura Giner i la seva primera filla, la Roser Giner. Els dos viuen moments d’impotència, però decideixen reinventar-se.

En Ventura, per exemple, és un home estricte i disposat a fer el que calgui per aconseguir allò que vol, però a l’hora és un emprenedor com n’hi ha pocs i estima la seva terra i els que l’envolten. Sí, em penso que “Temps de família” ens demostra que en el fons, fins els personatges “menys populars”, són capaços d’estimar a la seva manera.

Pàgina a pàgina coneixereu doncs la família Giner al complet: quatre històries entrellaçades per la sang i el vi, des de finals del segle XIX fins a mitjans del segle XX. Personalment, la meva trama preferida ha sigut la de la Violeta Giner, doncs és un personatge rebel i apassionat que es mereixeria un final feliç.

Malgrat que no sóc una àvida lectora d’intrigues familiars, “Temps de família” conté prou punts de tensió per haver-me mantingut amb ganes de començar cada capítol, i si bé m’ensumava part del final i m’esperava un desenllaç més dramàtic, em quedo tranquil·la de saber que tot anirà bé. 😉

Mx