Sense codi de barres

Aquest 2020 la guanyadora del Premi Ramon Muntaner de Literatura Juvenil ha sigut la periodista i escriptora Ruth Tormo. No és pas el seu primer guardó: anteriorment havia sigut reconeguda amb diversos premis de literatura infantil i contes per adults (com el Premi Guillem Cifre de Colonya 2018).

A “Sense codi de barres” us posareu a la pell dels personatges des de la primera pàgina: sentireu el neguit i el pànic de l’Amina, i la pena i la ira del Viktor. Ells dos són els nostres protagonistes, i malgrat estar separats per 8.165 quilòmetres, tenen més en comú del que es pensen.

Quan comença la història, ambdós es senten en una illa deserta: l’Amina llença un SOS en una botella en forma de pantalons per fugir d’una vida que l’esclavitza, i el Viktor s’allunya de tot i de tothom després de la mort del seu millor amic… De fet, se sent enrabiat amb el món i no aconsegueix separar-se de la culpabilitat i la incomprensió. 

Ruth Tormo és capaç de descriure les seves emocions perfectament. “Sense codi de barres” és un llibre sobre la pèrdua, l’abandonament, famílies desestructurades, el masclisme, la culpabilitat… però també ens parla sobre el poder de l’amistat, el primer enamorament, l’esperança i l’empatia. Les relacions dels personatges (sobretot de pares a fills) són imperfectes i maldestres, però tot i així traspuen amor.

D’altra banda, l’estil narratiu és ideal per atrapar als joves, i el ritme no decau (de fet, el final us farà rossegar-vos les ungles!). A més, no he parat de marcar expressions que em semblaven genials, i m’encanten els títols dels capítols de la història de l’Amina (són poètics i segueixen un fil conductor…  mai millor dit!): “Embastant aliances”, “Enfilant el diumenge”, “Nits estripades”, “Amor apedaçat”…

p.70 “Refotuts pim-pam: Made in Víktor” «Les hores a l’institut costen de passar. És clar que les hores en què estic sol a casa, també. I aquest darrer cap de setmana se m’ha fet més etern que mai. Tinc la sensació que el temps avança, i jo, mentrestant, no faig res. Simplement navego de la mà del mentrestant. Els pares treballen, els companys fan rucades, els professors vomiten el seu rotllo particular a cada classe, la Clara toca el piano, l’Amin cus pantalons… I jo, mentrestant, què faig?

Res, senzillament acumulo capes de mentrestant.» 

p.90 “Nits estripades: Made in Amina” «L’esperança. Em pregunto com pot ser que una cosa que no pots tocar ni posar-te a la butxaca, que no té cap gust ni color, i que suposo que mai ningú demanaria a un geni de la llàntia, pugui pesar tant, malgrat haver-la perdut.»