- Títol: Selfies al cementiri
- Autor/a: Maria Carme Roca
- Editorial: Barcanova
- Pàgines: 160
- Any d'edició: 2017
-
Sinopsi: El bell i antic cementiri del Malmö, al centre de la ciutat, és el punt de trobada dels vius virtuals. En Nils és un d’ells i està encantat de ser-ho: perquè pot dedicar-se a fer allò que més li agrada: lligar. Els morts reciclats tenen molts avantatges i quan els convé apliquen el mode fantasma i passen desapercebuts. O no. Perquè la Siri, una noia molt especial, els ha descobert. I a en Nils no li ha fet cap gràcia, perquè no pot permetre que ningú sàpiga de la seva existència. Ells, els vius virtuals, han de continuar sent una llegenda.
Premi Barcanova 2016 - Juvenil
Si heu seguit el meu blog “Paraula de Mixa” des dels seus inicis ja sabreu que aquest no és el primer premi Barcanova de literatura juvenil que ressenyo. El 13è premi (“Diumenge al matí, al peu del salze” de Dolors Garcia i Cornellà) es va convertir per a mi en una bonica història que atresoro a la meva llibreria… Creieu que “Selfies al cementiri” seguirà aquest mateix camí? Descobrim-ho plegats!
El primer que em va cridar l’atenció d’aquesta nova novel·la de Maria Carme Roca va ser el títol: provocatiu i intrigant. En segon lloc, l’ambientació entre Suècia i Dinamarca, i finalment l’ús de la cultura popular i les seves llegendes.
Vosaltres mateixos podreu comprovar que la història enganxa i és molt ràpida de llegir, ja que està narrada des de diferents punts de vista… M’agrada que Maria Carme Roca sàpiga mantenir l’estil juvenil durant tota la novel·la, alhora que fa servir paraules poc freqüents i ens amplia el vocabulari d’una manera amena i entretinguda. A més a més, entre el misteri i el suspens, l’autora ens dóna algunes lliçons de física quàntica i ens fa reflexionar sobre l’univers, el destí, la mort, i les “causalitats” de la vida.
Després de llegir-me’l gairebé d’una tirada per descobrir el final d’aquesta aventura curta però intensa, haig de dir que el meu suflé d’expectatives s’ha desinflat i m’hauria agradat quelcom bastant més apoteòsic com a colofó. De totes maneres m’ha fet passar una bona estona i he empatitzat amb els personatges, que no són gens fàcils d’encasellar i es guarden més d’un as a la màniga!
Si us agraden les històries d’esperits i fantasmes amanides amb un toc modern i divertit, “Selfies al cementiri” és el que estàveu buscant. Ja sabeu que jo sóc bastant poruga, però no he pogut evitar fer-me un tip de riure amb algunes escenes, com ara:
p.45 “Mai no m’havia agradar el meu nom, però quan vaig saber que una cadira d’IKEA també se’n deia, de Nils, encara el vaig avorrir més. I una cadira estranya, per a gent estrafeta i boteruda.”
En fi, per acabar aquesta ressenya convoco un minut de silenci perquè pugueu donar-li una ullada a la famosa cadira NILS… La veritat és que no sembla gaire confortable, oi? Millor que aneu al sofà i us poseu còmodes per llegir “Selfies al cementiri”. 😉
