- Títol: Ritus de l’edat adulta
- Autor/a: Octavia E. Butler
- Traducció: Ernest Riera
- Il·lustració: Vorja Sánchez
- Editorial: Mai Més
- Pàgines: 336
- Any d'edició: 2021
-
Sinopsi: La història de Ritus de l’edat adulta té lloc quan ja han passat molts anys dels fets narrats a Alba. Akin, el fill de Lilith Iyapo, és segrestat poc després de néixer, però aquest cop els captors són ben humans. Ell no ho és, o no del tot. Malgrat tenir un aspecte força normal, en realitat Akin és el primer nadó mascle nascut de la barreja dels gens humans i oankali. En el segon volum de la Saga Xenogènesi coneixerem la lluita d’Akin per sobreviure i superar la por, la sospita i l’odi dels éssers humans que han preferit aïllar-se del mestissatge que ell representa. Octavia E. Butler és una de les autores més reivindicatives i celebrades de la ciència-ficció. Gràcies al seu estil directe i concís, ben aviat t’endinsaràs en els racons més foscos de la condició humana. Apropa’t a la seva obra per primer cop en català i descobreix, a través de Lilith, Akin i els oankali, quin futur espera a la humanitat.
El passat 18 de febrer el ròver Perseverance va aterrar a Mart. Més concretament al cràter d’impacte Jezero (de 49km de diàmetre), que en el passat va albergar un llac. Però el més emocionant és que poc després, el 5 de març, la NASA batejà oficialment el lloc d’aterratge del ròver amb el nom d’Octavia E. Butler en reconeixement a la gran dama de la ciència-ficció (i un homenatge a la saga Xenogenesis).
Jo tot just he acabat el segon volum, “Ritus de l’edat adulta”, que Mai Més llibres ha publicat recentment en català. L’edició torna a comptar amb la traducció d’Ernest Riera i la portada de Vorja Sánchez (que va guanyar el Premi Ictineu 2020 a la Millor il·lustració d’una obra de gènere fantàstic amb “Alba”, l’anterior títol). I sabeu què? Estic totalment d’acord amb la ressenya d’Anna Pardo (la primera que es va publicar a xarxes el mes de març):
Acabat Ritus de l'edat adulta: 🔝M'ha agradat més que Alba. Tot i la potència del personatge de la Lilith, aquí molt ben compensat amb la profunditat que Butler li dóna a Akin, a la primera part hi vaig trobar a faltar més crítica al què feien els oankali ⤵️ pic.twitter.com/2lcdknOB2c
— Anna Pardo (@Anna_Pardo) March 22, 2021
Com a espècie, em fascinen: el seu aspecte, la seva sexualitat, els seus lligams, la seva estructura social, la seva manera de comunicar-se...em semblen al·lucinants! Però, Alba ens explica fets que moralment poden ser molt qüestionables, sense donar-hi un altre punt de vista
— Anna Pardo (@Anna_Pardo) March 22, 2021
Akin (el fill mig oankali i mig humà de Lilith) personifica el xoc cultural entendre ambdues espècies. A través de la seva infantesa i metamorfosis (força accidentada) serem testimonis de moments transcendentals del cicle vital dels oankali, i els coneixerem millor. Descobrirem fins a quin punt abracen la diferència i saben conviure en harmonia, i trobo que la humanitat n’hauria de prendre nota:
p.99 «”Els éssers humans tenen por de la diferència”, li havia dit Lilith una vegada. “Els oankali anhelen la diferència. Els humans persegueixen els que són diferents, però els necessiten per donar-ser definició i estatus. Els oankali busquen la diferència i l’apleguen. La necessiten per fugir de l’estancament i l’excés d’especialització. Si ara no ho entens, ja ho entendràs. Segurament totes dues tendències sortiran a la superfície en el teu comportament.” Lilith li va posar la mà al damunt dels cabells. “Quan t’enfrontis a un conflicte, prova de seguir el camí oankali. Accepta la diferència.”»
D’altra banda, els oankali també arriben a ser d’allò més tossuts. En aquest sentit són molt humans, perquè no hi ha qui els faci “baixar del burro” quan arriben a una conclusió lògica que “senten” com a veritat absoluta.
De vegades semblen màquines d’intel·ligència artificial, incapaços d’adonar-se de la complexitat de la consciència humana. Es creuen justos i misericordiosos perquè permeten als terrestres decidir el seu destí, però en realitat obliguen a la gent a renunciar per força a una part important del que els fa ser humans: la descendència, el contacte físic, la llibertat… Quin mal és menor? Val la pena viure sense allò que dóna sentit a la nostra existència?
Novament, la prosa de Bultler m’ha atrapat i no m’ha deixat anar fins al final. Em resulta fascinant aprendre a veure el món des d’una perspectiva completament diferent i entendre millor la connexió dels oankali amb tot el que els envolta. Fins i tot m’ha recordat una mica a la pel·lícula Avatar, on els na’vi es connecten entre ells a nivells difícils d’explicar (es devia inspirar James Cameron en Butler?).
Paraula de Mixa que empatitzareu amb les contradiccions d’Akin durant la seva metamorfosis i us preguntareu al seu costat… Els humans no tenim remei? O encara queda esperança?
Mx