Quan s’apaguen els llums

Punts forts

“Quan s’apaguen els llums” és la darrera novel·la de la multipremiada escriptora Care Santos. Es tracta d’un thriller juvenil basat en fets reals on res és el que sembla, i està dividit en dues línies temporals diferents. Tal i com li comentava a l’entrevista que li vaig fer al meu podcast “Paraula de Mixa”, al llarg dels anys, Santos s’ha animat a obrir debat sobre temes candents als seus llibres (fins i tot els més espinosos). En aquest cas aborda la salut mental, la discriminació, els fenòmens sobrenaturals… A més, una part de la novel·la està ambientada en l’adolescència de l’autora, i fa un gran homenatge a les revolucions musicals dels anys 80.

Punts febles

Personalment, he preferit la segona part de la novel·la. A la primera, el clímax arriba tan ràpid que gairebé no tens temps de connectar amb els personatges. En canvi, m’hauria agradat llegir més sobre l’Eva a la segona part.

Personatges

Crec que tothom pot sentir-se identificat amb els personatges d’aquesta novel·la. N’hi ha de més introvertits, carismàtics o friquis, però tots tenen les seves pròpies batalles internes: amb la família, amb qui són, amb qui volen ser… Conflictes que segueixen sent tan actuals ara com fa quaranta anys.

Prosa

La prosa de Santos és àgil i propera. Fa que la narració de la història sembli fàcil, t’atrapa i et posa a la pell dels protagonistes. Destaco un petit però impactant monòleg que resumeix molt bé un dels temes principals de la novel·la:

p.95 «Un consell, profe: quan algú es vol suïcidar, no li diguis mai que s’animi. No serveix de res. Qui es vol matar no entén com ho pot fer per animar-se, ni tampoc entén per què tothom està tan content, tan animat. Com un d’aquells ossos polars que es queden sols i a la deriva en un tros de gel, els has vist mai? —Vaig fer que sí amb el cap—. I no et fan molta llàstima? Has vist mai algú tan sol? Doncs així em sentia jo. I abans que m’ho preguntis, et diré que realment jo no em volia matar. Però volia deixar de viure. No és el mateix. De fet, és molt diferent. Viure significa suportar el dolor i de vegades el dolor és insuportable. La propera vegada que tinguis un alumne a qui li passi el mateix, parla-li de l’os polar i pregunta-li com se sent. I no l’escoltis amb por. Escolta’l sabent que el que li passa és normal. O tu no has tingut mai ganes de deixar de viure? Coneixes algú a qui no li hagi passat? Doncs això. No es tracta de no pensar-ho. Es tracta de no fer-ho. Deixar-ho estar, oblidat, quiet, al fons del pou negre del pensament.»

A qui li recomano?

Als amats del thrillers amb elements sobrenaturals. A qui li agradi fer preguntes difícils. A tothom que s’hagi sentit perdut alguna vegada. No estàs sol/a.

“Carrie” de Europe forma part de la banda sonora d’aquest llibre. Les primeres paraules de la lletra donen nom al títol.