Ortiga i os

Punts forts

p.111 «Per això et vaig donar unes tasques impossibles, perquè no te’n sortissis i te n’anessis i deixessis de preguntar –va dir la dona de la pols-. No m’agrada anar a llocs, hauré de trobar algú que s’ocupi dels pollastres. I a més, és un disbarat, segurament acabarem morint tots.»

T. Kingfisher ho ha tornat a fer! Després d’encisar-me amb la “Guia màgica d’autodefensa amb galetes”, s’ha guanyat de nou el meu cor amb “Ortiga i os”, la història d’una missió impossible protagonitzada per personatges secundaris dels contes de fades.

La publica el segell juvenil de Raig Verd (Indòmita) tot i que aquesta novel·la és molt menys juvenil que l’anterior (de fet, va guanyar el premi Hugo 2023 a millor novel·la per adults).

En aquesta història tornen a aparèixer:

– Esquelets ressuscitats

– Crítica social a dojo

– Escenes hilarants

– Una protagonista que no té cap intenció de convertir-se en l’heroïna de la història, però que farà el que calgui per salvar a la gent que estima

I a més a més, també hi trobareu:

– Girs sorprenents i inquietats als contes de fades clàssics

– Una gallina posseïda

– Una història d’amor entranyable

– Escenes esgarrifoses

Punts febles

Si bé m’ha costat entrar a la història una mica més que amb l’anterior, l’esforç ha valgut la pena. Un cop entens les regles d’aquest món fantàstic tan peculiar, les acceptes i segueixes endavant.

D’altra banda, igual que vaig comentar sobre la “Guia màgica…”, m’he quedat amb ganes de desenvolupar més el “world-building”, i trobo que hi havia força escenes de farciment que alentien el ritme de la trama. Tot i així, entenc que calia espaiar la història o el llibre s’acabaria massa aviat.

Personatges

Digueu-me un quartet (sextet si incloem la gallina posseïda i en Gos d’Os), més icònic, imperfecte i meravellós que el que formen els protagonistes de “Ortiga i os”. Ja els coneixereu (no us vull fer spoiler), però us dono la meva Paraula de Mixa que hi connectareu de seguida. T. Kingfisher sap descriure dones empoderades, humanes i imperfectes, homes forts que defugen la masculinitat tòxica, i malvats tan reals que fan més por que totes les altres criatures endimoniades. En aquest cas ens trobem davant d’un príncep aparentment encantador, però controlador, maltractador i arrogant. I malauradament el món va ple de personatges així…

p.263 «No està bé. No és just. I què és just? […] Com pot ser just que en Vorling no pugui ser portat davant de la justícia? […] Res no és just, si no intentem que ho sigui. Aquest és l’objectiu dels humans, potser, arreglar les coses que els déus no han aconseguit arreglar.»

Prosa

M’encanta la capacitat que té Kingfisher d’arrencar-te un somriure fins i tot en les escenes més tenses i punyents. Hi contribueix el domini que té dels monòlegs interiors, ja que ens permet posar-nos a la pell de la protagonista i empatitzar amb el seu garbuix d’emocions tan properes. A més, en aquest llibre l’autora descriu de forma brillant escenaris molt variats, i ens transporta a cadascun d’ells amb molt poquets pinzellades. 

A qui el recomano?

A qui assaborís la “Guia màgica d’autodefensa amb galetes”, i a tothom que gaudeixi amb els llibres de fantasia, humor i crítica social. I sí, segueixo pensant que aquesta autora ha llegit Terry Pratchett, perquè hi ha molts elements que me’l recorden: des de les reflexions filosòfiques fins als recursos narratius i la construcció dels personatges… Paraula de Mixa! 😉

Mx