Merrick. La veritable i meravellosa història de l’home elefant

De ben segur que alguna vegada heu sentit a parlar de Joseph Merrick, o (com millor se’l coneix) l’Home Elefant. Probablement us soni una adaptació a la gran pantalla, un musical a Broadway, una tragèdia del genoma humà, o senzillament una bonica cita que porta el seu nom.

Jo també era com vosaltres fins que vaig descobrir la novetat editorial d’un dels meus autors revelació, Lluís Prats, que ha escrit una novel·la sobre la vida d’aquest personatge tan famós i desconegut alhora. 

Sí, haig de reconèixer que aquest cop no he necessitat un paquet de kleenex en acabar la meva lectura (al contrari que amb “Hachiko. El gos que esperava”) però en la meva defensa diré que vaig estar ben a prop i cada vegada que parlo d’en Merrick acabo ben apunt de vessar les llàgrimes (de fet, quan acabi d’escriure aquesta ressenya no us puc pas prometre que no me’n eixugui alguna). 

Abans de llegir “La veritable i meravellosa història de l’home elefant” creia que coneixia la història de Joseph Carey Merrick, però m’equivocava: la seva vida és tan increïble que se’ns dubte supera la ficció! Però no tant perquè es fes famós i passés a la història sinó perquè gràcies a en Merrick la balança de la humanitat es va decantar una mica més cap a la puresa i l’amabilitat: tot i les nombroses desgràcies físiques, psicològiques i emocionals que va patir al llarg dels anys, en Merrick mai va guardar rancúnia a totes les persones que el van considerar un monstre i el van tractar com a tal, però va estar eternament agraït a aquells pocs que el van ajudar de veritat. Per què? Perquè volia que la persona més important de la seva vida (i l’única que sempre hi va creure) estigués ben orgullosa d’ell: la seva mare (veieu el que us deia? Jo noto com els ulls em fan pessigolles).

En aquesta novel·la, Prats treu de les ombres aquest personatge fonamental (i un dels elements més emotius de la trama) per convertir-lo en el centre d’atenció. Tot i el seu poc temps en escena (Mary Jane Potterton va morir quan Merrick tenia tan sols onze anys) el seu amor incondicional es va convertir en l’apuntador que guiava totes les passes d’en Joseph, tan ben documentades en aquest llibre.

Novament em trec el barret davant d’un treball de recerca minuciós i detallat, acompanyat d’una narració molt bonica, encara que hi ha parts de la novel·la junt amb alguns recursos narratius que m’han resultat repetitius. 

Però què puc dir negatiu sobre aquesta obra preciosa? Potser en moments comptats em vaig sentir com si estigués llegint un article més enllà d’una novel·la per la quantitat d’informació, dates i llocs que conté, però al cap i a la fi és totalment necessari per entendre les peripècies del protagonista.

La novel·la (acompanyada per la il·lustració de Zuzanna Celej) us transportarà de ple a l’època, i no podreu estar més d’acord amb Prats amb la punyent crítica a la societat que fa (i que sembla no hagi canviat gaire des d’aleshores). 

p.111 “A la gent li agradava el que era estrafolari, extravagant, allò en què havien tingut la fortuna de no convertir-se.”

Però deixeu-me que acabi aquesta ressenya amb unes colpidores paraules escrites pel propi Joseph Merrick: 

És cert que la meva forma és molt estranya,

però culpar-me és culpar Déu;

si pogués crear-me a mi mateix novament,

procuraria no fallar i complaure’t.

Paraula de Mixa que aquest llibre a mi m’ha semblat veritablement meravellós! 

Mx