- Títol: Mecanoscrit del segon origen
- Autor/a: Manuel de Pedrolo
- Editorial: Edicions 62
- Pàgines: 229
- Any d'edició: 1974
-
Sinopsi: Dos nois molt joves, l'Alba i en Dídac, són els únics supervivents en un planeta pràcticament destruït. En ells dos s'acaba un món i en comença un de nou, en què hauran de lluitar per preservar el coneixement que els ha deixat el passat i establir les pautes per construir un futur en el qual la humanitat no sigui una amenaça per a si mateixa. Mecanoscrit del segon origen, publicada el 1974 i constantment reeditada des d'aleshores, s'ha convertit sens dubte en una de les novel•les catalanes més llegides de tots els temps. Tres generacions de lectors, com a mínim, han estat marcades per aquesta obra emblemàtica, en què es combinen magistralment ciència-ficció, aventura, novel•la de formació i novel•la d'amor. Tot un clàssic contemporani.
Punts forts
Aquest 2024 es compleixen 50 anys de la publicació de “Mecanoscrit del segon origen”, la novel·la més coneguda de Manuel de Pedrolo, si bé no la única. Al llarg de la seva vida en va escriure gairebé una vuitantena i va escriure des de poesia a obres de teatre. El propi Pedrolo es va queixar de que, pel que fa les seves obres de ciència-ficció, sempre es destaqués el Mecanoscrit, i només mencionessin de passada altres títols com Aquesta matinada i potser per sempre o Successimultani.
Però la fama del “Mecanoscrit” és ben merescuda: als anys setanta Pedrolo va tenir el valor de parlar obertament sobre la intolerància, el racisme, la censura, la sexualitat, o el dret a decidir de les dones sobre el seu propi cos. El que més he gaudit de la novel·la és l’homenatge que fa al poder dels llibres i l’escletxa d’esperança que transmet sobre el futur. Tal i com va dir el metge, escriptor i diplomàtic João Guimarães Rosa: «Cada cop que neix una criatura, el món torna a començar». Pedrolo sembla argumentar que els infants i els joves (sobretot aquells carregats d’esperit crític i lliures de prejudicis) són els únics capaços de projectar (i construir) un món millor.
Tràiler de l’adaptació de 2015 dirigida per Carles Porta
Punts febles
En canvi, els dos elements que menys m’han convençut del llibre, han sigut, en primer lloc, la falta de tensió narrativa. Si bé el principi resulta d’allò més impactant, en comparació, la resta de la trama és força plana. Els personatges han d’anar superant petits obstacles en el seu dia a dia (i de vegades enfrontar-se a situacions realment perilloses), però la història no dóna la sensació d’estar avançant cap a un clímax. De fet, el desenllaç és abrupte i molt obert. La majoria dels interrogants que planteja l’autor queden oberts a la interpretació del lector.
D’altra banda, la forma de plantejar diferents temes resulta força moralitzador: Pedrolo parla a través de l’Alba quan inculca a Dídac la seva forma de pensar. Hauria preferit que s’abordessin aquests dilemes ètics d’una forma més subtil, deixant que el lector arribés a les seves pròpies conclusions.
Personatges
Precisament per això, el personatge de l’Alba m’ha resultat inversemblant (i el més utòpic). Si bé admiro els seus valors, trobo que la seva personalitat és massa madura per a una noia de catorze anys que acaba de perdre tot el seu món. De fet, la sang freda amb la que planifica el futur gairebé fa basarda: no dubta ni un instant en decidir salvar la humanitat.
p.75 «Ben cert que no podia amagar-li les runes, però volia que per a ell no fossin l’enderrocament d’un món vell, sinó els materials amb els quals construir-ne un de nou.»
Prosa
El llibre està dividit en cinc “Quaderns” que, al seu torn, estan subdividits en capítols molt breus que recorden als versicles dels llibres sagrats. El narrador és omniscient (aquell que sap què fan i què pensen els seus personatges), i la prosa és alhora propera i elaborada. Pedrolo sap escriure una història punyent i molt àgil de llegir sense renunciar a fer servir un vocabulari ric (ja caigut en desús):
p.36 «I ara la casa ja no ho era. Els dos pisos de la construcció s’havien precipitat damunt el sostre dels baixos, el qual també es devia haver ensulsiat darrera la porta que ara, amb la paret lleugerament inflada per la pressió, tancava la tomba on reposaven el pare, la mare, la germana que s’havia de casar el mes vinent…»
A qui li recomano?
A tothom que vulgui descobrir un clàssic de la literatura catalana que ens demostra que la ciència-ficció és capaç d’abordar temes molt complexos sobre la naturalesa humana (tant o més que la ficció). I també que casa nostra és un escenari igual de vàlid i trepidant per ambientar qualsevol tipus d’història… Paraula de Mixa!
Mx
