Mai no he entès els robots

Sóc feliç: una amiga lectora va pensar en mi mentre llegia un llibre i me’l va voler regalar. Però el millor és que… m’ha encantat!! Com és que encara no coneixia a Mike Resnick? Sobretot si tenim en compte que va ser un dels autors més prolífics de la ciència ficció anglosaxona. Guanyà cinc premis Hugo (amb 37 nominacions), un Nebula, un Locus, tres premis Ignotus i tres premis Ictineu. A més, va publicar més de 70 novel·les i gairebé 300 contes.

Cincs d’aquestes històries breus es troben editades en un peculiar recull titulat “Mai no he entès els robots”, traduït al català per Edgar Cotes i Argelich. Tal i com diu ell al pròleg d’aquesta edició: 

«El mateix autor ha reconegut diverses vegades en entrevistes que a ell no li interessa la ciència, el que a ell li interessa són les persones. I això es nota perfectament en els contes que podeu trobar en aquest recull. El component científic o fantàstic acaba sent secundari, una part més de l’ambientació, que ni tan sols s’arriba a qüestionar. L’autor ho fa servir simplement com una excusa per posar els personatges contra les cordes.

És en el desenvolupament dels personatges, on Resnick excel·leix i acaba centrant-hi tota la seva atenció. Els fragments de diàleg són la demostració d’un gran coneixement de la psicologia humana. L’autor fa dialogar a éssers molt diferents, amb visions molt contraposades, que els fa plantejar la seva forma de veure el món –i, de retruc, també ho contagia al lector- i els fa evolucionar a millors persones.»

Jo mateixa no ho hauria expressat millor! Hi estic totalment d’acord, i afegiré que tots i cadascun dels relats toca alguna tecla al lector. Quan els acabes de llegir, sents la necessitat de tancar el llibre uns instants (o un temps) i reflexionar sobre tot el que acaba de passar. Resnick ens fa meditar de manera subtil i amb altes dosis d’humor.

“El robot entusiasta” gira al voltant de la llibertat i del que significa ser humà, “Llimac” sembla inspirar-se en la història de l’home elefant per parlar sobre els prejudicis i la veritable amistat, i “La dona de Frankenstein” és un cant a la vida i l’empatia.

Vull mencionar a banda els dos relats restants, doncs diria que han sigut els meus preferits. “Un déu prim i pàl·lid” em va deixar de pasta de moniato. No tan sols perquè no m’esperava al final, sinó perquè la crítica social és brutal. Cotes i Argelich explica a la introducció que Resnick és un gran amant de la mitologia i de les cultures africanes, i queda ben palès en aquest relat. Descobrireu llegendes i déus de diferents tribus africanes, els quals portaran a judici davant d’Anubis un altre déu (que reconeixereu de seguida).

D’altra banda, “Viatges amb els meus gats” m’ha tocat la fibra sensible. No només perquè és una oda a perseguir els teus somnis, sinó perquè ens parla de la màgia dels llibres. Tal i com assegurava Carl Sagan: “L’escriptura és possiblement la més gran de totes les invencions humanes, vinculant gent que mai es va conèixer, ciutadans d’èpoques llunyanes. Els llibres trenquen les cadenes del temps. Un llibre és una prova de que els humans som capaços de fer màgia.”

La sinopsis del llibre diu que “Resnick no deixa indiferent i, per bé o per mal, quan acabes de llegir un dels seus relats, sents que t’ha tocat l’ànima… Deixaràs que el seu dit de narrador burxi dins del teu cor?”

Jo ja ho he fet, i m’he quedat amb ganes de més… Paraula de Mixa!

Mx