Magnus Chase i els Déus d’Asgard. El Vaixell de la Mort

Fa unes setmanes que vaig acabar de llegir la tercera entrega de Magnus Chase i els Déus d’Asgard en anglès i encara em queda força informació per pair. Així que intentaré dur a terme la difícil tasca de fer-ne la ressenya sense deixar anar cap spoiler… Desitgeu-me sort!

En primer lloc, he de reconèixer que l’inici m’ha agradat més que el del segon llibre (encara que el cameo de dos personatges d’una altra saga se m’ha fet massa curt!). També he de reconèixer que la trama em comença a semblar força repetitiva, però ho tinc comprovat: Riordan aconsegueix fer-me riure i somriure cada vegada! I per molt que creguis haver-ho vist tot, les descabellades llegendes de la mitologia nòrdica sempre et fan obrir la boca un pam més!

Si de “Magnus Chase i el martell de Thor” vaig destacar com Riordan donava més protagonisme als personatges secundaris, el que m’ha agradat més d’aquesta entrega ha estat continuar descobrint el rerefons de l’equip del Magnus i emocionar-me moltíssim amb les seves històries (sí, reconec que he plorat com una magdalena!). Segueixo pensant que són el grup més peculiar que ha creat Riordan (i això és dir molt!), però tot i això fan una combinació explosiva. L’únic personatge que segueix sense fer-me gaire el pes és l’Alex Fierro, però a favor seu diré que en aquest llibre sembla integrar-se més a la resta de l’equip. 

I sí, Rick Riodan segueix fent crítica social, i amb Magnus Chase intenta tocar les polèmiques més actuals… El racisme, la religió, la transsexualitat… De fet he vist força tuits de musulmans donant les gràcies a Riordan per transmetre d’una manera tan clara i oberta la seva religió.

Mentre llegia em va donar la sensació de que l’autor s’ha informat molt bé, encara que no sempre es pot encertar tot: un usuari de twitter va recordar que duran el mes del ramadà sí que està permès banyar-se. Riordan de seguida es va disculpar per no haver sigut més curós, però crec que la feina que ha fet segueix sent molt noble i l’aplaudeixo des d’aquí! Sap com transmetre els valors d’aquesta religió sense ser creient i des del punt de vista d’un personatge ateu. Encara que cada vegada que llegeixo com en Magnus diu que no creu en res, sempre em ve al cap la frase d’Enrique Jardiel Poncea … “Era tan ateu, tan ateu, tan ateu… que casi no creia en Déu”.

En general, he gaudit més d’aquesta tercera aventura, encara que per a mi la primera segueix sent la més entranyablement divertida! En fi, pels que no llegiu en anglès la meva recomanació és que espereu pacients la traducció de “Magnus Chase 3” perquè valdrà la pena… Paraula de Mixa!

Mx