
- Títol: L’última grua de paper
- Autor/a: Kerry Drewery
- Traducció: Aurèlia Manils
- Il·lustració: Eva Sánchez
- Editorial: Bambú
- Pàgines: 224
- Any d'edició: 2020
-
Sinopsi: 1945, Hiroshima. L’Ichiro és a casa del seu millor amic, Hiro, quan llencen la bomba. Enmig de la devastació, els dos nois troben la Keiko, la germana petita d’en Hiro. Tots tres busquen ajuda, però les ferides d’en Hiro no el deixen seguir endavant i el seu amic Ichiro s’ofereix per fer-se càrrec de la nena. Setanta anys després, els records i una promesa trencada persegueixen els darrers anys de vida del vell Ichiro. Mizuki, la seva neta, està decidida a ajudar-lo. La llegenda diu que si tens paciència per arribar a fer mil grues de paper, aconseguiràs el que desitges. I ara només en queda una grua de paper per doblegar.
Aquest 2020 es compleixen 75 anys del llançament de les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki. Encara recordo com em vaig estremir, quan, anys enrere, me’n vaig assabentar. També em va emocionar profundament la història de la Sadako Sasaki i les seves grues de paper, tot un símbol entre les persones afectades per la bomba. “L’última grua de paper”, de Kerry Drewery s’inspira en la llegenda d’aquests ocellets creats amb papiroflèxia: diuen que qui faci mil grues de paper aconseguirà el que desitja.

El resultat és un llibre que podria considerar-se una píndola contra la desmemòria. Recordo que a principis d’any un estudi va revelar que més de la meitat dels joves estatunidencs ni tan sols havien sentit a parlar d’Auschwitz… Què més estem oblidant de la Segona Guerra Mundial?
«Abans creia que les nostres històries,
com les nostres vides,
eren lineals.
M’equivocava.
Són cercles
entremig de cercles.
Superposats, enllaçats
tots junts.
Onegen
al llarg de la vida.
Però massa sovint
s’esborren del record.
La teva història, avi,
s’hauria oblidat.
Perdut.
Però la vam salvar,
tu i jo,
perquè perdurés
en el temps
per sempre.»
Mica en mica també ens estem acomiadant de testimonis del passat. Personalment, sempre m’he sentit afortunada d’haver crescut amb els meus avis, i amb el temps he descobert que eren veritables tresors de memòria. La Mizuki, la protagonista de “L’última grua de paper” també ho descobrirà quan escolti la corprenedora història del seu avi, i es proposi fer-la perdurar.
Ho farà a través de les pàgines d’aquest llibre, narrat amb prosa, vers lliure, preceptes i haikus. Com pot un pàgina amb tan sols cinc paraules dir tant? O un sol vers capturar una escena sencera?
Aquesta senzilla història es llegeix com l’aigua i ens colpeix com una onada (el final té tots els ingredients per fer-vos plorar a mars de l’emoció!!!). Ens fa reflexionar sobre l’esperança, el verí de la culpa, el poder de les històries, la tenacitat, la solidaritat, l’amistat, la curiositat i l’honor.
p.174 «-La teva àvia sempre em deia
que una possibilitat
no s’ha de descartar mai.
Descartar una opció
és negar
l’esperança.
Sense esperança,
som closques buides.»

Però, tal i com deia al principi, és sobretot un homenatge a la memòria. Acabo la ressenya amb les paraules de l’autora, qui es va documentar extensament i es va apropar als fets amb tot el respecte i la humilitat del món. Aquest llibre n’és la prova:
«Jo no sóc japonesa. Jo no vaig viure allò. Jo no conec ningú que hi fos.
Però no podia deixar escapar aquella història. I no parava de pensar que si les úniques que expliquen les històries són les persones que les han viscudes, aleshores tot plegat es pot acabar esborrant del temps i del record. Hi ha coses massa importants per deixar que es perdin; no s’haurien d’oblidar mai. Nosaltres –tots nosaltres- hi tenim massa a perdre.
La por no és exclusiva de cap dècada, de cap gènere, de cap país ni de cap cultura.
La culpa, tampoc.
Ni l’amor.
L’última grua de paper tracta de totes aquestes coses.»
Mx