
- Títol: L’illa dels murmuris
- Autor/a: Frances Hardinge
- Traducció: Xavier Pàmies
- Il·lustració: Emily Gravett
- Editorial: Bambú
- Pàgines: 136
- Any d'edició: 2024
-
Sinopsi: Hi ha un truc per veure els morts. A l’illa de Merlank no es permet que els morts s’hi quedin. El seu espectre et pot matar amb la mirada. Quan el jove Milo assumeix la funció de Barquer arran de la mort sobtada del seu pare, pren la responsabilitat d’endur-se’n els morts. Perseguit per un senyor amb set de venjança i dos bruixots malignes, en Milo ha de solcar unes aigües desconegudes i plenes de perills on infinitat d’amenaces murmuren enmig de la boira. ¿Tindrà la imaginació i el valor per dur a terme la seva imperiosa missió? //// Una novel·la de Francis Hardinge, guanyadora del premi Costa, amb il·lustracions d’Emily Gravett, dues vegades guanyadora de la medalla Kate Greenaway. Un relat ple d’intriga que t’arrossegarà.
Punts forts
Frances Hardinge m’ha tornat a captivar amb “L’illa dels murmuris”, la seva primera novel·la breu adreçada a públic a partir dels 12 anys. Es tracta d’una història carregada de suspens, fantasia i un polsim de terror.
p.14 «La boira era la causa, en opinió de tothom, que els morts no poguessin abandonar l’illa de Merlank. A la resta del món la gent es desprenia del cos com quan les papallons surten del capoll, i l’esperit se n’anava sense ser vist. Però a Merlank es quedaven.»
Personalment, l’inici del llibre m’ha semblat la part més potent de la història, perquè Hardinge ens posa en situació en molt poques pàgines, i ens transporta a la misteriosa i inquietant illa de Merlank. El final, d’altra banda, és d’allò més emotiu, i ha aconseguit arrencar-me una llàgrima.
A través de les aventures d’en Milo, el protagonista, l’autora ens parla sobre la pèrdua i el dol, i ens demostra que les persones que estimem perviuen en nosaltres (i en les històries que deixem enrere, ja siguin narrades o escrites).

Punts febles
El desenllaç és un xic massa abrupte: l’últim capítol fa un salt endavant que deixa en l’aire alguns interrogants al voltant de la trama.
Personatges
Hi ha pocs personatges en aquest llibre, però no n’hi ha cap de sobrer. Cadascun representa diferents maneres d’encarar la mort i la vida, i Hardinge els descriu a la perfecció amb un sol paràgraf:

p.57 «L’home de morat era un artesà peculiar, amb un cervell com una vella caixa d’eines. Hi tenia objectes esmolats, objectes d’una subtilesa tortuosa, i objectes que haurien hagut de llençar-se feia molt No convenia endinsar-se amb precipitació en un cervell com aquell. Podies tallar-te o posar la mà en una aranya.»
L’evolució del Milo, en canvi, és la més especial. Amb ell l’autora reivindica que l’empatia, enlloc de ser una mostra de debilitat, requereix molta valentia.
Prosa
La prosa de Hardinge també és un dels punts forts del llibre. La seva narració (poètica i alhora planera) t’embolcalla com la boira de Merlank i et cala fins al moll de l’os.
A qui li recomano?
A tothom qui busqui una història intrigant que alhora us faci venir ganes de viure i compartir la vida.
Mx
Voleu saber com comença el llibre? Heus aquí una lectura dramatitzada del primer capítol