- Títol: Les quatre cambres del cor
- Autor/a: Anaïs Nin
- Traducció: Ferran Ràfols Gesa
- Editorial: La Breu Edicions
- Pàgines: 142
- Any d'edició: 2021
-
Sinopsi: Al París dels anys trenta, Djuna viu enderiada per una història amorosa, viscuda amb intensitat, entre ella i Rango, un músic exòtic i misteriós. La jove Djuna viu un romanticisme utòpic i ben poc realista. Es deixa portar pel desig a tota hora i aspira a la felicitat dins el caos. Tots dos s’atreuen per oposició. Djuna crea un món propi en una barcassa al Sena, un lloc que els hauria de preservar de la contaminació exterior, però no ho aconsegueix. Rango li presenta la seva dona, una ballarina retirada sempre malalta, i estableixen una relació de dependència, a tres bandes, que desemboca en un punt mort de dissolució. Aquesta és la història de la degradació d’un amor plural, de la decepció que neix del coneixement de la realitat de l’altre, de la impossibilitat de compaginar els sentiments i les vides malgrat una atracció que no deixa d’existir. Una història plena de les contradiccions de les relacions personals, on Nin traça una pintura d’una societat parisenca que combina els grans luxes amb les misèries dels artistes fracassats.
“Les quatre cambres del cor” és la quarta novel·la d’Anaïs Nin publicada per LaBreu Edicions. Escrita el 1948, Nin la considerà el seu “darrer acte d’amor” per Gonzalo Moré, el radical i bohemi peruà amb qui havia mantingut una llarga relació. Igual que la protagonista de la novel·la, Nin intentarà tossudament mantenir a flor d’aigua una passió que no anava enlloc.
És per això que qualsevol lector que s’endinsi a “Les quatre cambres del cor” tindrà la sensació d’estar veient descarrilar un tren a càmera lenta. La relació entre la Djuna (la protagonista) i el Rango és terriblement tòxica, i empitjorarà encara més quan la dona d’en Rango (la Zora) entri en escena. Pas a pas, Nin expressa amb una prosa poètica, sensorial i filosòfica els diferents estadis de l’enamorament (i el posterior desengany):
p.40 «L’amor no mor mai de mort natural. Mor perquè no sabem alimentar-ne la font, mor per ceguesa, a còpia d’errors i traïcions. Mor per malalties i ferides, mor de fatiga, perquè es panseix i perd el llustre, però mai de mort natural. Tots els amants haurien de sotmetre’s a judici per haver assassinat el seu amor. Quan una cosa et fa mal o t’entristeix, jo m’afanyo a evitar-la, a canviar-la, a sentir-la com tu, i en canvi tu et gires amb un gest d’impaciència i em dius: “No ho entenc.”»
Durant la presentació de la novel·la a la Llibreria Documenta, les editores de LaBreu van voler reivindicar l’obra que Nin més lluitava per publicar, i que no va tenir tanta fama com els seus relats eròtics i quaderns personals. “Les quatre cambres del cor” és el tercer volum de la pentalogia “Cities of the Interior” (precedida per “Una espia a la casa de l’amor” i “La seducció del Minotaure”), cinc històries protagonitzades per dones d’arreu del món, cinc maneres d’encarar la vida.
En aquestes obres, l’estil de Nin és dens i reescrit (de fet, un dels seus referents era Proust), i fins i tot els censors espanyols dels anys 60 van estar d’acord en que era una prosa d’allò més poètica. Tal i com deia una de les editores, Teresa Florit: “Anaïs Nin volia que la narrativa estigués a l’alçada de la modernitat de la seva època”.
p.57 «Somreia per la necessitat tan intensa que senten els homes de construir ciutats, quan era molt més difícil construir relacions, de conquerir països, quan era molt més difícil conquerir un cor, satisfer un nen, crear una vida humana perfecta. La necessitat d’inventar, de circumnavegar l’espai, quan és molt més difícil superar les distàncies entre les persones ; la necessitat d’organitzar sistemes filosòfics, quan era molt més difícils entendre una ésser humà i quan les profunditats ultimes de l’ànima humana encara estaven a mig explorar.»
Personalment, m’he fet un tip de ressaltar paràgrafs i frases punyents, evocadores, intenses… Si bé algunes metàfores m’han semblat més complexes i recargolades que d’altres, la veu de Nin m’ha atrapat, i no he pogut parar de llegir fins al final. A més, l’estructura del llibre també m’ha resultat peculiar, doncs flueix com un riu, saltant d’una escena a l’altre sense aturador (i gairebé sense introducció ni final).
En general, doncs, estic molt satisfeta d’haver descobert a Anaïs Nin amb aquesta novel·la, una radiografia poètica i colpidora sobre la naturalesa humana, el poder de l’amor i la nostra capacitat d’autodestrucció.
Mx
