L’avinguda de les il·lusions

S’acosta el festival Barcelona Novel·la Històrica (que enguany es celebrarà exclusivament online del 9 al 14 de novembre), així que aprofito per parlar-vos de l’ambiciós debut de Xavi Barroso: “L’avinguda de les il·lusions”, una novel·la ambientada a la convulsa Barcelona de principis del segle XX.

El llibre segueix paral·lelament la carrera de la Francisca (una noia humil que somnia pujar als escenaris) i l’evolució de la lluita obrera a Catalunya. En plena Guerra Civil, serà la pròpia Francisca qui rememorarà els anys passats, i decidirà posar per escrit els seus records. Ho farà sense embuts i amb la veu clara d’una dona avançada a la seva època. Els lectors serem testimonis de com es recrimina alguns errors del passat, i es nega a penedir-se d’altres. 

Les seves reflexions són franques, profundes i contundents (sovint acompanyades de belles metàfores). Amb el temps la Francisca aprendrà a posicionar-se i a lluitar pel que estima i s’allunyarà d’aquella jove impulsiva i egoista que ho volia tot…

p.359 «Passegem per la vida amb por de ser escorxats per les veritats que ens amaguem. Entre torrents d’obligacions i pistes del que anhelem, ens convertim en els nostres propis botxins. I és que un autèntic amic és l’única persona que té el coratge d’avisar-te quan tu mateixa t’estàs lligant la soga el coll.»

Tot i que la història és àgil, reconec que m’ha acabat resultant un xic repetitiva, doncs gira constantment  al voltant de les avinences i desenganys del mateix petit grup de personatges. També  he trobat a faltar més temps per digerir tants girs argumentals (sobretot al final) i m’han grinyolat alguns detalls.

Igual que les obres de teatre, el llibre està dividit en actes, i el seu decorat és la canviant Barcelona. A través dels ulls de la Francisca (també coneguda com a Maria Green) veureu les seves transformacions, i visitareu els antics teatres del Paral·lel:

p.65 «Quan els vaig veure per primera vegada no em podia imaginar pas que em trobava davant els veritables protagonistes del Parel·lel; el Pabellón Soriano, anomenat el Suri; la Pajarería Catalana, que després es va dir Petit Moulin Rouge, l’Espanyol, el Nou, l’Apolo, l’Arnau, el Còmic… Els grans l’un rere l’altre. Alguns eren encara barraques provisionals, d’altres, edificis de materials sòlids, però tots ells interpretaven la melodia principal de l’avinguda.»

També descobrireu els racons de l’ànima del teatre: des dels més lluminosos fins als més obscurs. Algunes descripcions m’han recordar a les que m’explicava la meva mare, qui durant la seva joventut també es va enfrontar a la immensitat dels escenaris i la feinada que això comportava.

p.503 «Dormir poc, negociar funcions, assajar, controlar tots els detalls, maquillatge, vestuari, nervis, problemes d’últim moment, bambolines, esperar el tancament de portes, sentir com les cordes del teló passaven pel rail, sortir a escena, riure, plorar, cantar, bufetejar, estimar, odiar, fins i tot morir en menys d’una hora i mitja, acabar, gaudir dels aplaudiments i els comentaris, saludar, tornar al camerino, canviar-me de vestuari, oblidar-me de la princesa que acabava d’encarnar i convertir-me en una burgesa tallada pel patró de Rusiñol, pujar una altra vegada a l’empostissat, respirar fondo, somriure a l’aire, bambolines, teló, llums, primeres paraules declamades mentre el públic s’oblida de les misèries, aplaudiments, camerino, canvi de roba, maquillatge, esgotament, delir-me pel llit, ficar-m’hi…»

p.440 «Cada artista percep els aplaudiments des del seu propi prisma. En Guillem per exemple, em va explicar el seu una tarda de confidències. Ell els entenia com l’aleteig de centenars de papallones que xocaven entre elles mentre alçaven el vol, però no ho aconseguien i els seus intents frustrats elevaven la vanitat de l’actor. L’Antonio, en canvi, em va comentar que preferia que els aplaudiments s’acabessin aviat perquè l’aclaparaven.»

La història de la Francisca, amb els seus daltabaixos, és tot un exemple de superació per a aquelles persones que també perseguim els nostres somnis. Shakespeare ja ho deia… el món és un escenari, i tots els homes i dones som actors. Per això, encara que la vostra ambició no sigui pujar-vos als escenaris, l’aprenentatge vital de l’artista Maria Green us resultarà inspirador… Paraula de Mixa!  

Mx