Laura on the moon

Coberta de "Laura on the moon"

Punts forts

“Laura on the moon” és la primera novel·la de l’actor, director i dramaturg Víctor Borràs Gasch. El vaig conèixer en persona el 2018 gràcies a la iniciativa de Tramoia Cultura “Lectures en ruta”, i vam poder conversar amb ell després d’assistir a l’estrena de la seva obra “La lleugeresa i altres cançons” (Temporada Alta 2018) a la sala La Planeta de Girona. Recordo que ens va explicar que «el teatre és intentar marcar gols al públic, intentar sorprendre’l.» I tinc la sensació de que aquesta novel·la també buscar sorprendre al lector.

El plantejament és senzill: qui és la Laura i perquè ha deixat de cantar? Cada capítol ens aporta una gota de coneixement fins a descobrir-ho. “Laura on the moon” és una història de personatges, en què no importen tant els fets com conèixer la versió de cadascú. La veritat és que l’estructura em recorda a “La lleugeresa i altres cançons”, on els fets també s’anaven mostrant lentament, com si desfilessis un tapís per veure què hi ha darrere.

Punts febles

M’hauria agradat que l’autor aprofundís més en l’època de la vida de la Laura en que es va fer viral, i alhora sento que el clímax de la novel·la queda una mica diluït i el desenllaç massa obert. Tot i així, entenc que l’objectiu de la novel·la és aquest: deixar-nos reflexionant després del punt final.

Personatges 

Els personatges d’aquesta novel·la són molt humans. M’han recordat una mica als protagonistes de “Wonder” de R. J. Palacio, que ens parlen honestament sobre els alts i baixos de les seves vides, alhora que busquen trencar prejudicis sobre les persones “diferents”:

p.76 «Ara ens diuen “discapacitats”. Com si ells fossin els capacitats. La gent capacitada per viure en un món creat a la seva mida. A la mida de la gent que es creu capaç però que em sembla que no ho és gaire. Perquè ni tan sols són capaços d’entendre’m.»

Prosa

La prosa d’aquesta novel·la coral funcionaria molt bé com a monòlegs de teatre. Ens posem a la pell dels personatges i escoltem el seu flux de consciència: el germà de la Laura, el seu pare, la seva mare, i, de tant en tant, també la pròpia Laura. Són veus que tenen molta força i transmeten veritat.

p.107 «La gent que es diu normal és pràctica. Molt pràctica. Ha creat el llenguatge. Les paraules. I amb elles ho poden dir gairebé tot. O això es pensen. Perquè tot no es pot dir amb paraules. Ni amb una ni amb mil.»

A qui li recomano?

A qui vulgui reflexionar sobre la neurodiversitat, i a tothom qui creu que l’art ens permet expressar tot allò que no podem dir amb paraules.

Mx

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Han col·laborat…

© 2025. Tots els drets reservats. Política de privadesa