- Títol: L’aspiradora de Ramon Llull
- Autor/a: Antònia Carré-Pons
- Editorial: Meteora
- Pàgines: 224
- Any d'edició: 2016
-
Sinopsi: El Pol és un periodista cultural, de caràcter ordenat i metòdic, devot dels seus curiosos germans i ple de consciència social, de rebel·lia contra el que considera injust o abusiu.
La Blanca és una creativa d’una agència de publicitat, de caràcter insegur, que rep un encàrrec de prestigi relacionat amb la figura de Ramon Llull.
El Pol, quan decideix lluitar per un ideal que creu superior, pot ser capaç de capgirar la seva vida, d’anar allà on sigui, sense aturar-se gaire en els detalls.
La Blanca, quan s’entusiasma amb un projecte, s’hi capbussa obsessivament, i més si hi detecta un seguit de coincidències amb la seva pròpia persona, amb el seu propi nom.
L’aspiradora de Ramon Llull és una història de lluita entre el compromís proper i el compromís global, un conflicte humà dels nostres dies, les arrels del qual penetren i es perden en els segles, fins als temps del gran filòsof mallorquí.
Avui us porto la ressenya del primer llibre que vagi comprar a la fira LiberisLiber el passat 1 d’octubre a Besalú, “L’aspiradora de Ramón Llull”. Personalment ja m’havia quedat amb ganes de llegir-lo quan vaig sentir-ne parlar a la seva autora durant la Setmana del Llibre en Català 2016. La idea de resumir la vida de Llull en un anunci de televisió prometia molt! I en efecte, aquesta ha sigut la meva part preferida del llibre.
De fet, m’ha agradat en general com l’autora teixeix anècdotes sobre Ramon Llull al voltant dels protagonistes. A través d’ells reflexiona sobre la naturalesa humana i ens demostra d’una manera moderna i quotidiana que encara avui en dia ens podem sentir identificats amb els missatges atemporals que amaga l’obra de Llull.
També destacaria la crítica social actual que Carré-Pons aboca a les pàgines del llibre i que ens fa parar-nos a pensar de debò:
p.115 “Per defensar una idea no cal anar-se’n a l’altra punta del planeta. […] El tercera món també existeix a casa nostra, Pol, l’hauries pogut buscar a molts dels barris de les nostres grans ciutats.”
La narració també m’ha semblat fluïda i agradable, però el fet d’explicar la mateixa història varies vegades seguides des de punts de vista lleugerament diferents se m’ha fet força feixuc i monòton. Enlloc de donar profunditat als personatges i fer que el lector empatitzi més amb ells, en mi ha tingut l’efecte contrari. D’altra banda, tot i que trobo enginyós el paral·lelisme d’en Pol amb Ramon Llull (qui marxa a perseguir els seus ideals i a intentar canviar el món) el gir que dóna la història per centrar-se en el tema de la obsolescència programada no m’ha fet el pes i el final de la trama m’ha deixat bastant desconcertada.
Parlant de sorpresa i desconcert… Durant la lectura reconec que he sigut incapaç de processar amb èxit algunes de les expressions que els ulls s’entestaven a mostrar-li al meu cervell. <<Què deu significat “devedés” “uatsap” “àifon” “espotifai” i “escaip”?>> es preguntaven les meves neurones. Finalment, una connexió em va insinuar que potser els personatges del llibre estaven parlant de DVDs, WhatsApp, IPhone, Spotify i Skype. No m’ho podia creure! Una cosa és adaptar paraules d’altres idiomes al català i una de molt diferent és canviar per complet els noms de marques registrades arreu del món. Serà una venjança personal per part de la autora contra tots aquells anglesos que de l’allioli en diuen “aioli”… o que a Ramon Llull li diuen Raymond Llully?
En fi, personalment penso que l’obra d’Antònia Carré-Pons és una singular iniciació al món Lul·lià. Tot i així, sigui quin sigui el vostre grau de coneixement sobre Llull, podeu gaudir descobrint un grapat d’anècdotes d’allò més curioses.
Mx
