La crida del bosc

Coberta de "La crida del bosc"

“La crida del bosc” és un molt bon exemple de que els joves som capaços de sentir-nos interpel·lats per llibres molt variats. Aquest relat de Jack London ha sigut considerat durant molt de temps la seva obra mestra i ha estat un referent literari per a milions de joves d’arreu del món.

Haig de reconèixer que no vaig poder esperar a llegir aquesta edició, doncs volia anar a veure la nova adaptació que es va estrenar al febrer per fer-ne la comparació. Així que vaig acabar arreplegant una còpia de la col·lecció de clàssics que em va regalar el meu avi. Era de principis dels 2000 i la traducció em va semblar un xic massa literal i antiquada comparant-la amb aquesta de Ferran Ràfols.

Ell s’adapta més a l’estructura gramatical del català i s’estalvia les notes al peu convertint les lliures en quilos, els graus Fahrenheit en Celsius, i els peus en metres. A més, també ha fet una feina més profunda a l’hora de remarcar els diferents accents i dialectes dels personatges.

El primer que em va sorprendre del llibre va ser el seu estil àgil. És una novel·la intensa, breu i trepidant. Té descripcions poètiques de la natura, i London et fa sentir part de l’expedició. Arribes a viure totes les seves desventures i a posar-te a la pell tants dels gossos com dels desesperats i intrèpids buscadors d’or. En general l’estil narratiu em recorda al d’una persona que t’explica anècdotes increïbles a la vora del foc, fent salts en el temps i anant al gra.

La novel·la reflexiona sobre l’origen del més pur instint de supervivència i es centra en l’evolució d’en Buck, un gos domèstic que retrocedirà en el temps, a l’albada del món, quan la intuïció era tot el que importava. En Buck és un personatge lleial, astut i calculador, però també orgullós, ambiciós i rebel.

La crida del bosc
Jack London darrere d’uns gossos de trineu

La veritat és que he vist un clar paral·lelisme entre el comportament dels gossos i el dels humans. Tot plegat ens recorda que, a la nostra manera, nosaltres també marquem territori i ensenyem les dents. Tal i com deia aquella frase que popularitzà el filòsof anglès Thomas Hobbes: “L’home és un llop per a l’home”.

“La crida del bosc” ens narra una història certament dura, amb escenes violentes i sagnants, però que també resulta emotiva. L’amistat entre Buck i Jack Thornton, un dels buscadors d’or, és molt especial, doncs es basa en la confiança i l’admiració. La seva relació, i sobretot el final, m’ha recordat una mica a “Hachiko, el gos que esperava”.

Parlant del desenllaç, si bé m’ha semblat una mica abrupte, penso que en general aquesta és una història que no oblidareu… Paraula de Mixa! Us farà viatjar molt lluny, a paratges inhòspits i feréstecs, i us farà reflexionar sobre l’instint de supervivència que tots portem dins. Perquè tard o d’hora, és probable que tots escoltem algun dia la crida del bosc.

Mx

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Han col·laborat…

© 2025. Tots els drets reservats. Política de privadesa