La cosina Rachel

Extra! Extra! La setmana que ve arriba a les llibreries “La cosina Rachel”, considerada una obra mestra del suspens (fins ara inèdita en català!). La seva autora, Daphne du Maurier era l’escriptora preferida del cineasta Alfred Hitchcock, i, de fet, moltes de les seves novel·les s’han portat a la gran pantalla: entre d’altres “Els ocells”, “Jamaica Inn” o “Rebecca” (que aquest any estrena ‘remake’). “La cosina Rachel” també va ser adaptada de nou el 2017 (amb Rachel Weisz i Sam Claflin encapçalant el repartiment). 

La novel·la té una pàtina intrigant, intensa, tràgica i hipnotitzant. El primer capítol de l’obra és precisament el més pertorbador de tots: en Phillip Ashley, el narrador, es disposa a rememorar els fets més traumàtics de la seva vida. Sóc jo o aquest fragment de l’inici recorda al de “Lolita” de Vladimir Nabokov (que es publicaria quatre anys després, el 1955)?

p.11 «Que suau i que dolç és el seu nom, quan el murmuro. Es queda una estona a la llengua, lent i insidiós, gairebé com un verí, i la imatge és molt encertada. Passa de la llengua als llavis secs, i dels llavis baixa de dret al cor. I el cor controla el cos, i també la ment. Me n’alliberaré algun dia?»

En les quatre pàgines d’aquest primer capítol, Daphne du Maurier escriu un resum enigmàtic de tot el que està per venir i ens adverteix que mai sabrem del cert la veritat dels fets. Tot i així, la seva prosa atrapa al lector igual que els subtils fils d’una teranyina condueixen a un inevitable final. A més, he gaudit de la traducció de Marta Pera Cucurell, que m’ha permès descobrir noves expressions en català com ara “sembrar la zitzània” o “fer un garguirot amb els dits”.

“La cosina Rachel” és un thriller psicològic d’amor i obsessions.  Tot i no ser una història carregada d’acció, du Maurier sap combinar les escenes més intrigants amb interludis que deixen respirar la trama (com ara descripcions de la natura que et transporten al comtat de Cornualla que tant bé coneixia). El misteri està dosificat, i transmet les dosis justes de terror.

Però no pas en el sentit tradicional de la paraula: terror enfront el pes de la culpa, la impossibilitat de desfer el que està fet. En poques paraules… Arribar tard. Tal i com diu la sinopsis, la novel·la es clou en un final diabòlicament inquietant (o, tal i com jo l’anomeno, un final “à la Stephen King”). Això sí, reconec que no m’ha agafat per sorpresa: he sigut conscient de tot el que anava a passar, com qui ensopega i veu la trajectòria inexorable de la seva caiguda durant un instant congelat.

p.216 «Primer m’arribaven les corredisses dels gossos –jo no comptava per a res, ara; la seguien a ella com si fossin la seva ombra- i després el fru-fru del seu vestit fregant les escales. Em sembla que aquest era el moment que m’agradava més de tot el dia. En aquell so hi havia alguna cosa que m’omplia de l’emoció del delit, d’un sentiment d’expectació tan intens, que no sabia pas què fer o què dir-li quan entrés a la sala. No sé de quin teixit estaven fets els seus vestits, potser de seda encarcarada, o de setí, o de brocat, però semblava que la roba acariciés el terra, i s’elevés, o el tornés a acariciar; i no sé si el que surava era vestit, o ella que el portava i es movia amb tanta gràcia, però la biblioteca, que abans que ella hi entrés era fosca i austera, es revifava de cop.»

El Phillip, el narrador, tampoc ha aconseguit enganyar-me malgrat el seu relat totalment parcial i esbiaixat. Des del principi he vist en ell un noi immadur, irresponsable i gelós. Això sí, he gaudit del seu sarcasme “wildià”, a través del qual du Maurier fa una crítica a la societat anglesa del segle XIX: la hipocresia de la gent, les enraonies… L’autora sap descriure sense pèls a la llengua “l’elefant a la sala” (és a dir, allò que tothom pensa però ningú s’atreveix a expressar).

Per a mi, “La cosina Rachel” és una novel·la que aparenta carregar contra l’embruix de les dones i la seva complexitat emocional, però en el fons és una crítica a la gelosia, impulsivitat i falta de tacte dels homes en general. I parlant d’embruixos… vull pensar que la Rachel n’era una, de bruixa, en el sentit ancestral, savi, captivador i vetat de la paraula. Ja em direu què en penseu vosaltres quan el llegiu… Paraula de Mixa que no ho podreu evitar!

Mx