La ballarina

Viena Edicions ha afegit una nova joia a la col·lecció de Petits Plaers i jo estic “living” (en argot millenial: emocionada). Reconec que gràcies a ella estic descobrint autors que abans no hauria pensat en llegir, i a més estic gaudint de relats curts però intensos. Aquest cop he  llegit l’obra més famosa d’Ogai Mori, La ballarina, un relat que s’acaba en un tancar i obrir d’ulls (jo ho vaig fer en una anada i vinguda en metro).

El protagonista, en Toyotaro, sempre ha tingut les coses clares (o mai l’han deixat dubtar), però un viatge a Europa farà que es qüestioni la seva voluntat i el seu tarannà. El nostre jove narrador parla sense embuts, intentant buidar el seu penediment i tristor. Explica els fets d’una manera àgil i sense embuts, però deixant espai a l’elegància.

p.16 «El meu cor es comportava com les fulles de l’arbre de la seda: si alguna cosa el tocava, s’encongia per protegir-se.»

He gaudit el llibre malgrat que la història és un drama (no faig cap spoiler perquè ho sabem de bon principi) i he odiat el protagonista (potser perquè també m’hi he sentit una mica identificada…) A la narració, en Toyotaro es veu arrossegat pels fets, incapaç de decebre ningú i dient a tothom que sí. Penso que no hi ha res pitjor que deixar-se arrossegar pels demès, i encara que de vegades costi saber dir que no, és una qüestió que s’ha d’aprendre com més aviat millor.

El relat també és una batalla entre els desigs del cor i el sentit del deure i l’honor, però sobretot es podria resumir en un seguit de males decisions (perquè decidir no fer res també té conseqüències).

A banda de la trama, l’autor és capaç de fer un retrat prou acurat de l’Alemanya de finals de segle XIX… i sense prejudicis, com quan resumeix la precarietat de les ballarines (malgrat els escàndols que generava la seva professió)

p.28 «Tal com deia el poeta Hackländer, les ballarines són les esclaves de la societat actual, amb un futur lligat a la seva sort. Encadenades a uns sous ridículs, assagen durant el dia i a la nit ballen sense descans dalt de l’escenari; quan entren als camerinos del teatre, es posen coloret vermell i també vestits preciosos, però, quan surten, no tenen ni per menjar ni per vestir-se. Quin patiment deuen sofrir les que han de mantenir els pares o els germans! És per això que no és gens estrany que moltes d’elles acabin anant pel mal camí. L’Elise se’n va escapar gràcies al seu caràcter prudent i a la protecció d’un pare de moral estricta.»

En poques paraules: preciosa edició per fora, i agredolça història per dins.

Mx