Títol: Joc de nit
Autor: Toni Cotet i Masià
Il·lustració: Àlex Santaló
Editorial: Llibres del Delicte
Pàgines: 123
Any d’edició: 2022
Sinopsis: És la gran nit! La nit de la tancada jove a l’escola. Una nit per estar junts, compartir confidències i resoldre el misteri que ens han plantejat els monitors. Una nit ideal per ser joves i gaudir amb els amics. Una nit, però, que recordarem tota la nostra vida.
Hi ha una ombra que s’amaga entre passadissos i aules amb una missió secreta. No deixarà passar l’oportunitat d’assetjar la seva presa i poder-li extreure la sang que li oferirà una llarga vida. La nit de la tancada jove serà la nit perfecta per aconseguir-ho.
Títol: El que no veus
Autora: Maria Ripoll i Llopart
Il·lustració: Àlex Santaló
Editorial: Llibres del Delicte
Pàgines: 150
Any d’edició: 2022
Sinopsis: L’Elisabet marxa a Roma a estudiar l’últim curs de l’institut, i està decidida a viure un any ple d’aventures i emocions. Però aviat descobrirà que l’experiència no serà com ella esperava: la seva família d’acollida amaga un secret important.
Enmig de noves amistats, del primer amor i de la convivència familiar complexa, l’Elisabet es veurà obligada a resistir i sobreviure mentre descobreix una ciutat com Roma, encantadora per al visitant però complexa i lluny dels seus quan es troba en problemes.
Punts forts
Avui us vinc a parlar del setè i vuitè títol de la sèrie Delictes juvenils de Llibres del Delicte: “Joc de nit” de Toni Cotet i “El que no veus” de Maria Ripoll. Toni Cotet fou el segon autor en participar a la col·lecció el 2020 amb “Il·lusions trencades” i la jove Maria Ripoll se suma al grup de noves veus que s’estrenen amb Llibres del Delicte.
A “Joc de nit” Cotet barreja intrigues romàntiques, tensions i conflictes, una llegenda urbana, un assassí en potència… i fins i tot un gir sobrenatural. Hi apareixen addiccions, amors no correspostos, passions juvenils, conflictes sobre la identitat… A més, la història transcorre de nit en un centre educatiu de grans dimensions, l’escenari idoni per generar suspens i intriga. De fet, aquest llibre està dedicat a tots els alumnes que l’autor ha tingut durant els vint-i-cinc anys que ha exercit de professor, i es nota que l’han inspirat amb les seves vivències.
D’altra banda, amb “El que no veus” Maria Ripoll ens posa a la pell d’una jove que viurà experiències intenses durant el seu any d’intercanvi. Mica en mica, però, la inquietud anirà calant a la seva nova vida. Res és el que sembla, i la segona meitat de la trama us tindrà ben enganxats.
Punts febles
Si bé “Joc de nit” és una de les històries més àgils i intenses de la col·lecció, he trobat un pèl excessiva la barreja de subtrames. Totes són plats forts en si mateixes (és a dir, que cadascuna es mereixeria un llibre sencer), però combinades no arriben a desenvolupar el seu potencial, i el final resulta precipitat.
De fet, tant a “Joc de nit” com a “El que no veus” m’he quedat amb ganes de més. Just quan la història comença a posar-se realment interessant i emocionant… s’acaba. Per exemple, m’hauria agradat viure en primera persona l’epíleg de “El que no veus” enlloc de llegir-ne un resum de poques pàgines. Per un altre cantó, alguns elements del desenllaç m’han resultat un xic inversemblants i m’han deixat amb força interrogants.
Personatges
“Joc de nit” és una novel·la coral, i l’autor fa servir un recurs interessant: intercalar els punts de vista dels sis protagonistes per donar ritme al llibre i permetre’ns empatitzar amb ells. Tot i ser una història molt breu, aprofundirem bastant en les vides dels personatges i cada lector tindrà algú amb qui connectar.
p.9 «Estan soles a casa de l’Astrid i aquesta circumstància els facilita les confidències que es fan gairebé a crits, perquè no pensen renunciar al trap de Bad Bunny, que les torna boges.
Ara bé, la seva solitud els dura poc perquè no saben com, però han pogut sentir tènuement el timbre de la casa. Ja hi comptaven amb el fet que la Martina estava a punt d’arribar. Ara saben que han de canviar de música i corren a buscar, a YouTube, un vídeo del Lildami, dels 31 FAM o potser dels Pawn Gang. La Martina només escolta trap català.»
I parlant de connectar… M’he sentit força identificada amb l’Elisabet, la protagonista de “El que no veus”, i he aplaudit la seva forta brúixola moral. Tot i així, la majoria de personatges m’han resultat un xic plans, i hauria volgut aprofundir més en les seves personalitats.
Prosa
Tot i que la prosa de “Joc de nit” és d’allò més àgil, crec que de vegades resulta poc propera. Els diàlegs en concret m’han semblat un xic forçats, i he trobat a faltar converses més espontànies i subtils, ja que els personatges parlen amb moltes sentències.
De la prosa de Maria Ripoll en destaco algunes descripcions un xic poètiques que m’han transportat, i que fan que la història flueixi a bon ritme:
p.53 «Vaig sortir de casa amb una sensació estranya, tan estranya com el cel d’aquell vint-i-sis d’octubre. Era blau, sí, però aquell color només lluïa per sota d’una capa espessa de núvols cendrosos, dispersos com si a algú li hagués caigut un pot de tinta i els hagués escampat després amb un pinzell, de manera matussera.
Qualsevol ho hauria anomenat art, si s’ho mirava amb uns altres ulls. Art fet per ningú, pel vent o pels rajos de sol que minvaven sota l’espessor del gris.»
A qui el recomano?
Als joves que busquin històries intrigants i un pèl pertorbadores.
Mx
