- Títol: Hipocondria, mon amour!
- Autor/a: Xungarro
- Editorial: Llibres de l’Índex
- Pàgines: 182
- Any d'edició: 2020
-
Sinopsi: Ací ens hem reunit tots arran de les pandèmies mundials, de la premsa hiperexcitada i addicta al MDMA i de l’abundància de la paraula «crisi», que ja serveix per a qualsevol menester. «Hipocondria, mon amour!» es presenta doncs com una garbellada de textos estúpids que tracten diferents temes des del punt de vista dels qui tenim por “i advocació” a les malalties. Bé, en realitat no.
Només és una excusa barata per a parlar sense un criteri clar de la filosofia, de la política, de la ciència o de la societat. En definitiva, d’un món que sembla estar malalt, però que en realitat és imbècil.
Denúncia, paròdia i acidesa… Tres paraules que descriuen perfectament “Hipocondria, mon amour!” de Xungarro (Josep Manuel Lledó) un assaig humorístic en 36 capítols. Però no us espanteu! Estem parlant de capítols breus (i lletra gran) en forma de monòlegs sarcàstics sobre les paranoies hipocondríaques de l’autor.
p.105 «El meu amic em sol dir que el coneixement tranquil·litza, i que per tant des que es va posar a estudiar per a ser metge té menys por a les malalties. I una merda! M’agradaria que algú m’explicara des de quan el coneixement és tranquil·litzador; si col·lidira un asteroide contra la terra i ens matara a tots, quin imbècil estaria més tranquil sabent-ho que no sabent-ho? Això és una excusa barata, i és la prova irrefutable que el que el meu amic pretén és controlar la por. A la por no se la controla, és ingovernable com un súcube –o íncube- infernal. L’única solució és lliurar-se’n als encants.»
A través de reflexions aparentment frívoles que amaguen veritats com punys i fugen d’allò políticament correcte, l’autor esbossa un retrat histriònic i prou acurat del mon en general i de la nostra societat en particular. Realment no se salva ni Déu (el qual, segons l’autor, també és hipocondríac). Destaco les cíniques metàfores de l’autor, que descriuen la naturalesa humana a la perfecció.
p.61 «He donat per esgotades les vies diplomàtiques. Les negociacions de pau amb un granuloma de 3 mil·límetres són impossibles. No em jutgeu malament… Què feu vosaltres quan teniu un granet de pus? De segur que no us ho penseu i el rebenteu de seguida, sense treva, per molt partidaris de la no-violència que sigueu. Doncs això, des de la perspectiva del granet, és com un genocidi perpetrat per un gegant sanguinari. Supose que és així que s’acaben produint les guerres, amb una escalada de tensió entre dues parts que ni s’entenen ni en tenen ganes.»
Si bé alguns capítols m’han semblat una mica repetitius, i he trobat a faltar un fil conductor entre ells (més enllà del de la hipocondria) reconec que he deixat anar més d’una riallada. Si esteu estressats o angoixats no puc fer altra cosa que recomanar-vos-el com a tractament. Per a mi ha sigut un petit bàlsam en hores baixes (perquè he de reconèixer que una servidora també peca d’hipocondríaca de vegades!).
La ment i el cos realment estan més connectats del que ens pensem. Amb humor i mala llet, Xungarro fa un repàs d’algunes de les moltes maneres que els humans tenim de complicar-nos la vida. N’hi ha per donar i per vendre! Des dels virus exòtics fins a la radiació, passant per la gent que fa running. I sabeu què? Que enlloc d’aconseguir convertir-nos a la hipocondria, ens adonem que vista la infinitat de coses que no podem controlar i que ens podrien amoïnar, és millor viure el moment present com bonament puguem (rodolí!)… Paraula de Mixa!
Mx
