- Títol: Gainsbourg i Dalí, moi non plus
- Autor/a: Pere Francesc Rom
- Editorial: Edicions Cal·lígraf
- Pàgines: 174
- Any d'edició: 2019
-
Sinopsi: Provocadors, excèntrics, tímids, escatològics, reis de l'autopublicitat, l'escàndol i el luxe, amants de la controvèrsia i creadors d'obres immortals. Les vides de Gainsbourg i Dalí quedarien unides no només per les seves coincidències artístiques i personals, sinó també per les trobades que van mantenir al llarg de la seva vida. La primera, l'any 1948 després que Gainsbourg gaudís de diverses nits de sexe apassionat amb Elisabeth Lévitzky, qui seria la seva primera esposa, en un apartament parisenc propietat de Salvador Dalí.
A través del relat periodístic, "Gainsbourg i Dalí, moi non plus", Pere Francesch Rom indaga en la relació entre els dos artistes a partir d'una extensa documentació i dels testimonis, entre d'altres, del pintor i amic de Dalí Antoni Pitxot, del seu secretari Enric Sabater, de la cantant i una de les parelles de Gainsbourg Jane Birkin, del fotògraf Roberto Battistini i el periodista francès Arnaud Viviant.
Ja portava un temps fent tastets d’aquest assaig periodístic, i finalment m’he decidit a llegir-lo d’una sentada. No sóc una gran admiradora de Gainsbourg i Dalí, però el viatge del periodista Pere Francesc Rom per investigar el seu passat m’ha cridat l’atenció. Va trigar vuit anys a recopilar tota la informació que buscava sobre aquests dos artistes, i cada capítol d’aquest llibre traspua admiració i respecte.
Fins a quin punt van influenciar-se mútuament aquests dos genis extravagants? Què volien demostrar al món amb les seves excentricitats? L’autor està decidit a arribar al fons de les seves motivacions i anar més enllà dels prejudicis. Es nota que Rom volia conèixer de veritat als dos genis, i finalment va aconseguir treure’ls la màscara i despullar la seva “persona” sense jutjar-los.
p.95 «Des que naixem aprenem uns codis de conducta segons el territori i la societat en les quals vivim, uns codis que mantenen un suposat ordre. No obstant això, si algú s’allibera per viure fora d’aquest codi… alarma! Acaba convertint-se en un boig alienat. Dalí i Gainsbourg van viure al marge d’aquest codi establert, aprofitant-se’n també pels seus objectius i per ubicar-se en una zona políticament incorrecta.»
p.98 «A Dalí des de petit, fins als seus últims dies, li sortia natural fer-se el boig, mentre que Gainsbourg va aprendre a fer-se el boig al llarg de la seva vida. Em va constar força temps arribar a aquesta conclusió. Odio els reduccionismes i en periodisme, en la major dels casos, ens hi veiem desgraciadament abocats. Em desagraden perquè dona la impressió que una vida por reduir-se a un qualificatiu, a una paraula, a una frase feta.»
L’assaig és àgil de llegir, doncs barreja la narració dels passos que va seguir Pere Francesc Rom amb els descobriments i declaracions que va anar recopilant. Mica en mica, el lector entendrà qui era veritablement el cantant Serge Gainsbourg i què l’unia a Dalí. El que m’ha resultat més curiós ha sigut conèixer algunes de les anècdotes i polèmiques més sonades que van protagonitzar i la quantitat de personalitats que es van creuar al seu camí. Realment van ser uns showmans llegendaris!
p.109 «En llegir tots aquests testimonis i els del mateix Dalí, amb el temps vaig passar de riure menys les gràcies del pintor i començar a percebre-les també com “patotxades”, com diria el mateix [Josep] Pla. És impossible entendre a Dalí sense la provocació i aquest alter ego, com també passar amb Gainsbourg. Totes aquestes “patotxades” que van realitzar tenien un clar objectiu i són d’una gran transcendència per la seva història i per explicar el seu èxit. O sigui que són “patotxades” d’interès perquè parlen de com la gent és capaç d’actuar per aconseguir els seus objectius, en aquest cas la fama, l’èxit i el reconeixement públic.»
D’altra banda he gaudit veient el procés de recerca exhaustiva de l’autor. M’ha resultat enriquidor seguir les seves passes i ser testimoni de la seva tenacitat. Rom no amaga els moments de frustració i desesperació que va viure, però la seva perseverança va donar fruits. Em quedo amb consells periodístics com aquest:
p.147 «A vegades un és conscient que amb deu minuts té temps de sobres per aconseguir un bon titular, però en la majoria dels casos, i més encara en el món cultural, els grans titulars arriben cuinats a foc lent, quan ja s’ha assolit una confiança amb l’entrevistat i aquest va desprenent-se de totes les cuirasses i es va relaxant, i, el més important, té temps de recordar. La confiança és bàsica en una entrevista, és la que trenca aquella barrera de cristall.»
En fi, Rom admirava moltíssim a Gainsbourg, i de ben segur que no va ser fàcil indagar en els moments més foscos de la seva vida (ja ho diuen… “No coneguis els teus ídols”). Tot i així, el resultat és un homenatge i una reflexió al voltant del cantant i el pintor que ens mostra la seva cara més humana… Paraula de Mixa.
Mx
Una resposta
Hola!
Ostres, no havia vist mai aquest assaig periodístic. De fet, tampoc coneixia a l’autor. Però gràcies a la teva ressenya això ha canviat. I no puc evitar comentar que la portada em sembla una genialitat. La veritat és que m’encanta i em sembla molt original. Per cert, la teva ressenya m’ha recordat que fa un temps vaig veure una exposició de fotografies i videos on sortia Dalí (em va encantar, perquè era molt interessant). Moltes gràcies per portar aquesta ressenya al teu blog i per la recomanació.
Una abraçada i fins la pròxima!
Marieta ~ Relatos de una náufraga