El vent entre els salzes

Coberta "El ventre entre els salzes"

Ja he llegit “El vent entre els salzes” gràcies a la recomanació que l’Ester Vilar (Directora de l’Arxiu Maragall) ens va fer al QL i haig de reconèixer que m’ha sorprès. Per la temàtica  qualsevol podria pensar que es tracta d’un simple conte per a nens, però res és més lluny de la veritat! La narració, poètica i molt rebuscada, amaga bonics missatges i reflexions sobre la vida, la natura, l’amistat i la llar entre d’altres, alhora que retrata la societat i critica el comportament de les diferents classes socials. 

Per un altre cantó, la imaginació de l’autor m’ha permès submergir-me completament a la història. Cada indret del bosc, cada llar dels protagonistes i cada experiència per quotidiana que pugui semblar és tan curosament descrita que mentre llegia podia sentir l’escalfor de la xemeneia, l’olor del sopar (encara que, sent anglesos, la seva dieta no m’atreia gaire ), la comoditat de les flassades, els sons del riu entrant per la finestra, la rosada del matí a l’herba…

A més a més, m’ha agradat veure com els personatges evolucionen progressivament durant el llibre, descobrint horitzons, vivint aventures, veient el món de manera diferent i aprenent nous valors. Això els dóna profunditat i els fa més reals… o potser inclús més humans.

p.77 “Per formar un món es requereix gent de tota mena.”

p.159 “El Gran Hotel de la Natura tenia les seves temporades, com els altres. Quan els hostes fan l’equipatge, un rere l’altre, paguen i se’n van, i a cada menjada hi ha més seients buits a la table d’hôte; en veure que tanquen les cambres, s’emporten les catifes i despatxen els cambrers, els qui es queden, en pension, fins a la temporada vinent no poden deixar d’emocionar-se davant d’aquells esvoletecs i comiats, aquelles animades discussions sobre projectes, rutes i noves residències, aquella minva quotidiana del corrent de l’amistat. Un se sent inquiet, deprimit, gemegós. ¿Per què aquest afany de canvi? ¿Per què no quedar-se tranquil·lament aquí, com nosaltres, i gaudir de l’alegria? No en sabeu res, d’aquest hotel, quan s’acaba la temporada, ni de com ens divertim el  que ens hi quedem tot l’any. <<Teniu raó, sens dubte –contesten els altres-, ens feu enveja, és cert, i potser un altre any… Però ara tenim compromisos, i ens espera l’autobús a la porta… ¡Hem de marxar!>> I se’n van, amb un somriure i una salutació; nosaltres els trobem a faltar i ens quedem una mica ressentits.”

M’alegro d’haver descobert aquest clàssic… M’ha fet ballar el cap i cantar el cor.

Mx

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Han col·laborat…

© 2025. Tots els drets reservats. Política de privadesa