El final de l’idil·li

Coberta de "El final de l’idil•li"

Punts forts

“El final de l’idil·li” és una reflexió punyent sobre l’amor i una descripció molt acurada de la toxicitat de la gelosia. El protagonista, el jove escriptor Maurice Bendix, recrea els fets que li van trencar el cor anys enrere plasmant-los sobre el paper en un intent de passa pàgina. Però tot serà en va, perquè ni tan sols ell pot enganyar-se i afirmar que ja no estima la seva antiga amant, la Sarah.

p.81 «Ara, no fa res, he deixat de mirar el full i he aixecat el cap; m’he vist la cara al mirall que tinc prop de l’escriptori i m’he preguntat: ¿de debò és aquesta la cara que fa l’odi? M’ha recordat aquella cara que tots hem vist de petits: el nostre reflex en un aparador mirant-nos amb les faccions esborrallades pel propi alè mentre tenim els ulls clavats adeleradament en els objectes llampants i inaccessibles de l’interior.»

El final de l’idil•li
Graham Greene

Graham Greene indaga en les motivacions, temors i anhels dels personatges (¿què estem disposats a fer per amor?), i ens demostra que tothom necessita trobar i creure en alguna cosa que doni sentit a les nostres vides: ja sigui a nivell terrenal o espiritual. 

Punts febles

Si bé el “Llibre tercer” ha sigut la meva part preferida del llibre (doncs descobrim el punt de vista de la pròpia Sarah a través del seu diari), de cop i volta la història fa un gir inesperat. El triangle amorós inicial entre el Maurice, la Sarah i en Henry inclou un nou personatge: Déu. A partir d’aquest moment, ben bé com si llegissis un llibre diferent, la història es converteix en una dissertació sobre la fe que a mi no ha aconseguit atrapar-me. És més, crec que la trama conté diverses incongruències, i el final m’ha semblat frustrant i depriment. La combinació de temes no ha funcionat pel meu gust, però em quedo amb la primera meitat de la novel·la, que narra l’emocionant relació d’en Maurice i la Sarah durant la Segona Guerra Mundial.

Personatges

Tots els personatges són imperfectes, i això els fa encara més humans. L’autor aconsegueix que te’ls creguis, i fins i tot t’hi puguis sentir identificat. És impossible no empatitzar amb les emotives confessions de la Sarah al seu diari, i fins i tot de tant en tant amb el propi Maurice.

p.22 «Vaig saber que no podria continuar tractant-lo amb condescendència; s’havia graduat en desgràcies, havíem anat a la mateixa escola i per primer cop el veia com el meu igual.»

Prosa

Graham Greene posseeix un humor subtil, elegant i proper. Sobretot en destaco les metàfores i paral·lelismes sobre la vida i l’escriptura:

p.18 «Jo havia esperat aquell moment amb la mateixa frisança amb què un escriptor espera la darrera paraula del llibre.»

p.13 «Una història no té començament ni final: arbitràriament un tria l’instant de l’experiència des d’on mirar enrere i des d’on mirar endavant. He dit “un tria” amb l’orgull imprecís de l’escriptor professional l’habilitat del qual –en les rares ocasions en què se l’han pres seriosament- ha rebut lloances, però de fet sí que trio amb tota la intenció aquell vespre humit i fosc al parc de Clapham, l’any 1946, la visió d’en Henry Miles amb el cos tirat endavant enmig de l’aigua, o ¿tal vegada són aquestes imatges que m’han triat, a mi?» 

A qui el recomano?

Als amants d’històries d’amors impossibles, preguntes filosòfiques incòmodes i finals ombrius.

Mx

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Han col·laborat…

© 2025. Tots els drets reservats. Política de privadesa