El cementiri dels vius

Ara que tenim Tots Sants a tocar, us porto una novetat molt adient de l’Editorial Gregal! Però que ningú s’espanti! La novel·la està escrita en clau d’humor, així que si sou tan porucs com jo no haureu de patir per res! De fet, el personatge més terrorífic de la història és la corrupció. I tant de bo ens fes més por això que quatre morts vivents… així segur que acabaríem amb ella!

A través d’una història de fets paranormals, Noemí Molinero parla als nois i noies de la importància de no oblidar les arrels i lluitar per la teva família. De fet, la trama m’ha recordat a la novel·la juvenil “Johnny y los muertos” que us recomano molt (està escrit per Terry Pratchett… esperàveu menys?)

Tornant a “El cementiri dels vius”, haig de dir que al principi m’ha sorprès una mica, doncs veient els colors vius de la portada i la il·lustració, pensava que la trama seria més exòtica i tindria lloc a una ciutat com Nova Orleans. Ara m’adono que possiblement fa referència a la “bombolla del totxo”, doncs Noemí ens parla de grans urbanitzacions a mig construir per problemes econòmics. Tot plegat una manera subtil d’apropar els més joves a temes polèmics i importants a la nostra societat.

Com anava dient, la trama no té lloc a Nova Orleans, sinó a un petit poble rural que encara manté pinzellades de la seva essència. M’agrada que el protagonista aprengui a valorar la bellesa del camp i de la gent que el treballa. Gent honrada que ho van donar tot perquè els seus fills tinguessin un futur millor. Penso que el més emotiu de la novel·la és l’amor i nostàlgia que sent un dels morts vivents pels seus descendents: 

p.36 “No deixava de recordar quan el seu fill era petit, com va créixer, quan es va casar i quan va néixer en Valentí. Aquell nen havia estat l’alegria de la casa en moments de penúries i de gana. Ell havia ensenyat a en Valentí a anar en bicicleta, se l’havia endut al camp, a l’hort a collir patates i ametlles, el camp que ara estava enfonsat per la urbanització.

Se l’enduia al turó i, a dalt de tot, se l’asseia a les cames. Li ensenyava tota la vall, li mostrava cada un dels pobles i li dibuixava a l’espai buit amb un dit les muntanyes nevades i els camps espigats. I aleshores, baixaven caminant, s’aturaven als safarejos, bevien aigua de la Font Vella i quan tornaven cap a casa, passaven de nou pels camps i en Baldomer li recordava al seu net Valentí que aquelles terres un dia serien seves.”

De fet, Noemí ens parla de les costums dels pobles, de com canvien amb el temps, però com l’avarícia i l’ambició segueixen igual que sempre en la nostra societat. Que no us espantin tampoc aquestes reflexions profundes… el llibre és molt àgil i planer, i està ple de personatges simpàtics però alhora molt tòpics.

A més… com poden sentir els morts una pujada d’adrenalina o donar petons si no tenen llavis?  Serà millor que no li busqueu els treus peus al gat, i gaudiu d’un final feliç sense plantejar-vos-en la credibilitat. Al capdavall, l’important és que passareu una estona entranyable i entretinguda… Paraula de Mixa!

Mx