Dora Bruder

Gràcies al club de lectura de la llibreria El Gat Pelut, aquest mes de gener he descobert el Premi Nobel francès Patrick Modiano. Ho he fet -a més a més- amb “Dora Bruder”, considerada -per alguns- com la seva millor novel·la. Publicada originalment el 1997, ha sigut recentment reeditada per Angle Editorial amb la traducció de Jordi Martín Lloret. I, tot i que no puc jutjat si “Dora Bruder” és realment Modiano al cim de la seva narrativa, us puc assegurar que es tracta d’una petita joia punyent i emotiva.

L’anunci d’un vell diari de 1941 va desencadenar en l’autor la necessitat d’investigar el passat i fixar-se en les absències de la història…

p.13 «Cal molt de temps perquè torni a sortir a la llum allò que ha estat esborrat. Queden rastres en registres, però no se sap on s’amaguen, quins guardians els custodien ni si aquests guardians consentiran a ensenyar-te’ls. O potser simplement han oblidat que aquests registres existeixen.

N’hi ha prou amb una mica de paciència.»

A mesura que segueix el rastre que queda sobre la curta -però enigmàtica- vida de la jueva Dora Bruder, l’autor crea paral·lelismes a través del temps amb la seva pròpia adolescència.

p.53 «Caldria saber si feia bo aquell 14 de desembre, dia de la fugida de la Dora. Potser un d’aquells diumenges d’hivern suaus i assolellats què tens una sensació de buit i d’eternitat –la sensació il·lusòria que el curs del temps està suspès, i que n’hi ha prou d’escolar-ser per aquesta bretxa per escapar-se del setge que t’estreny.»

De fet, Modiano envolta el buit de les incògnites i es recrea en la seva perifèria, en els detalls que sí coneix. Me l’imagino com una Penèlope masculina, teixint allò que ha sigut desteixit per la Humanitat, i alhora desfent els propis passos per analitzar quins fils anònims han confluït amb els seus. (p.120 «Sempre hi haurà casualitats, trobades i coincidències que ens passaran per alt…») Modiano transcriu gairebé aleatòriament cartes oblidades i fragments de registres en un intent de retornar un pessic d’humanitat a tantes vides convertides en números o anotacions al marge.

p.120 «La majoria d’edificis del barri havien estat enderrocats després de la guerra, d’una manera metòdica, segons una decisió administrativa. […] Ho havien anihilat tot per construir una mena de poble suís de la neutralitat del qual no es podia posar en dubte.

Les tires de paper pintat que encara vaig veure fa trenta anys a la rue des Jardins-Saint-Paul eren les restes d’habitacions on s’havia viscut; les habitacions on vivien aquells i aquelles de l’edat de la Dora que els policies havien anat a buscar un dia de juliol de 1942. La llista dels seus noms sempre va acompanyada dels mateixos noms de carrers. Però els números dels edificis i els noms dels carrers ja no corresponen a res.»

p.38 «Mentre escric aquest llibre llanço crides, com senyals de far que dubto per desgràcia que puguin il·luminar la nit. Però no perdo l’esperança.»

Aquests retalls que Modiano entreteixeix són més poderosos del que em podia imaginar, doncs contenen bona part de la desesperació, els anhels i els somnis esquinçats durant la Segona Guerra Mundial. L’autor els acompanya de breus anècdotes que insinuen veritats doloroses, i amb la seva prosa (melancòlica i un xic irònica) converteix els punts suspensius en literatura. Paraula de Mixa que “Dora Bruder” us deixarà una empremta difícil d’oblidar.

Mx