Cap al far | La fabricanta

Virginia Wolf i Dolors Monserdà

Punts forts

“La fabricanta” i “Cap al far” van ser les dos primeres lectures que vam debatre a la nova temporada del podcast “Vermut literari”. Ambdós novel·les han sigut publicades de nou amb edicions molt cuidades i la clara intenció d’ajudar-nos a perdre la por als clàssics. El que més m’ha agradat de llegir aquestes dos obres ha sigut precisament atrevir-me a fer-ho i endur-me sorpreses inesperades. 

Virginia Woolf plasma la hipocresia, les convencions socials de la seva època, i fa una metàfora del ritme imparable de la vida, on res és per sempre i tot torna a renéixer. El més important a “Cap al far” no és la trama, sinó com descriu Woolf els personatges i ens permet posar-nos a la seva pell.

p.199 «¿Quin sentit té la vida? Res més; era una simple pregunta; una pregunta que cada vegada l’assetjava més amb el pas dels anys. La gran revelació no arribava. La gran revelació no arribaria segurament mai. El que hi havia eren petits miracles i petites il·luminacions quotidianes, mistos que s’encenien inesperadament enmig de la foscor.»

D’altra banda, Dolors Monserdà també retrata una època de canvis: la Barcelona de la revolució industrial. El context històric de “La fabricanta” és un element secundari que li dóna profunditat a la trama sense robar-li el protagonisme. No m’esperava llegir la tendra història d’un primer amor, i una història de superació amb la que tothom pot empatitzar.

Punts febles

Tot i que “Cap al far” no és un llibre especialment feixuc, requereix concentració i una lectura seguida i atenta per no perdre el fil de la història. No patiu si no sou capaços de captar tots els matisos de l’obra, el més important és que connecteu amb fragments que us parlin directament. En aquest sentit, la primera part ha sigut la meva preferida, la segona m’ha descol·locat força pels canvis tan bruscos, i la tercera és la que he trobat més lenta i àrdua de llegir.

“La fabricanta” té un aire a faula amb moralitat una mica massa evident (m’ha recordat a la història de la cigala i la formiga). Tampoc m’ha fet el pes el dràstic salt en el temps a la meitat de la novel·la. És com si l’autora eliminés el nus de la trama i no poguéssim veure l’evolució dels personatges. El final també m’ha semblat molt brusc, però al llegir la introducció de M. Carme Mas d’aquesta edició, vaig descobrir que en una versió anterior de “La fabricanta” Dolors Monserdà deixava encara més obert el desenllaç de la Florentina. Gràcies a la carta d’un lector entusiasta, va decidir afegir alguns canvis (que he trobat d’allò més encertats!).

Personatges

A “Cap el far” els personatges són molt més complexos del que semblen a primera vista. La meva preferida ha estat sens dubte la Lily. Com a dona, es rebel·la contra la repressió i la condescendència, i és d’allò més humana. Fins i tot pateix el síndrome de la impostora (que encara sofrim avui en dia!).

A “La fabricanta” he aconseguit empatitzar amb les dos protagonistes, l’Antonieta ha sigut amb la que més. M’ha semblat un dels personatges més interessants, i tal i com s’explica a la introducció, està inspirada en una dona real: una empresària pionera que es deia Eulàlia Escuder i Fàbregas (1808-1868). Es veu que ella i el seu marit, Ramon Vilumara, foren propietaris de la fàbrica Vilumara, una de les productores de teixit de seda més importants de Barcelona.

Prosa

Woolf mostra molt bé les paradoxes i conflictes de la naturalesa humana, i sap dir molt amb molt poc. La història va saltant d’un narrador a un altre per copsar les seves reflexions i reaccions, i les frases són moooolt llargues (nivell: Marcel Proust). Woolf posa al descobert l’intricat ball de la consciència, dels pensaments intrusius, les inseguretats i les excuses que ens diem per no reconèixer la veritat. Les onades de pensaments que ens assoten la ment tota l’estona. En destaco metàfores precioses i pinzellades d’ironia que m’han agafat per sorpresa.

La prosa de “La fabricanta” és àgil, manté l’essència de la seva època, però s’agraeix l’adaptació de l’escriptura prefabriana a la dels nostres dies:

p.55 «En aquell reduït terreno de vuit pams de llarg per tres d’ample, casi l’espai d’una caixa de mort, l’Antonieta hi disfrutava tots los seus esbarjos dels dies feiners. Allí sempre hi tenia una branca per tallar, una fulleta groga per a fer caure, algun brot d’aufàbrega que, per haver-se atrevit a aixecar-se més que els altres, precisava escapçar, junt amb los tanys de clavellina dels que el pugó blanc se n’havia ensenyorit. Acabades les falagueries a les flors, venien les de la cadernera. Amb un pinyó a la boca, la noia la feia saltar d’una canya a l’altra, esbategar bojament ses pintades aletes i treure el caparró per entremig dels filferros, per prendre-li la llaminadura apretada entre sos llavis vermells.»

A qui el recomano?

A qui vulgui descobrir dones pioneres, i reivindicar clàssics nostrats i traduccions de qualitat.

Mx

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Han col·laborat…

© 2025. Tots els drets reservats. Política de privadesa