Canto jo i la muntanya balla

Ja és un fet que el premi Anagrama 2019, “Canto jo i la muntanya balla” ha tingut un èxit rotund, sobretot gràcies al boca orella. N’havia sentit tant a parlar, que finalment he caigut a la temptació de llegir-lo. I per on començo? Bé, està clar que és una novel·la peculiar i colpidora que heu de llegir amb la ment oberta, sense prejudicis ni expectatives.

L’autora canvia constantment la veu narrativa, però en general és intimista: divaga, juga amb les repeticions i les frases concises… no és un estil que m’encanti, però haig de reconèixer que funciona molt bé per donar impacte i parlar a través de totes les criatures que hi apareixen. Perquè… cada un dels capítols del llibre està narrat per un personatge diferent: bèsties, plantes, criatures fantàstiques, humans i molt més!

Malgrat que cada punt de vista sembla explicar una història diferent, en el fons tots mencionen de forma directa o indirecta algun dels habitants del poble. Un poble amagat en una zona d’altra muntanya, entre Camprodon i Prats de Molló.

p.47 «A vegades m’imagino les cases com estrelles d’una constel·lació. Els pobles com la llet de la Via Làctia. I quan una casa es deixa caure a trossos és com si s’apagués un puntet del firmament. Pel volt de la carretera fem una bona cua de l’Ossa Major, tots plegats. Can Grill a baix de tot, Matavaques tot seguit i can Prim, que és casa nostra, on vivim jo i la Neus i la canalla, i després, més amunt, can Rei, tan a tocar del poble que gairebé no el compto ni a la constel·lació, i llavors el poble, que fa una bona lluminària en la fosca.»

A través de tothom coneixem millor el seu passat, sobretot el de la masia dels Matavaques…. Una història d’històries: plena d’infortunis, de dones fortes i infelices que tiraven famílies endavant, i que mereix aquest petit homenatge. No és una història original, però la narració i la profunditat dels personatges és el que la fa veritablement especial. 

p.30 «A una li fan voler una vida petita. Una vida esquifida com una pedreta bonica. Una vida que càpiga en una butxaca. Una vida com un anell, com una avellana. A una no li diuen que es poden triar coses que no siguin petites. No li diuen que les pedres petites es perden. S’escapen pel forat de la butxaca. I que si es perden, ja no es pot triar cap altra. Que a pedreta perduda, pedreta perduda. Llença-hi el cor, també, aquí al mig del camí, entre el fang i les romegueres. Llença-hi l’alegria. Llença-hi l’ànima i les abraçades i els petons i el llit de matrimoni. Per la força, per la força. I ara lleva’t i mira’t aquest matí tan prim i tan blau. I baixa a la cuina, i fica’t menja dins de la boca, i després fica’l dins de la boca dels nens, i després dins de la boca del vell, i després dins de la boca de les vaques i dels vedells i de la truja i de les gallines i de la gossa. A la força, a la força. Fins que una s’oblida de tot, de tanta força bruta.»

Haig de reconèixer que cap al final m’he començat a confondre una mica amb tants noms, però alhora m’ha semblat un repte divertit. A cada capítol has de descobrir qui narra, què amaga, i de quina manera està connectat amb el que acabes de llegir. De vegades no diuen tot el que vols sabes, i has d’anar recomponent els fets a partir de petites pistes.

Però sobretot, m’ha semblat una oda a les muntanyes i a la gent que hi viu (i hi vivia). Una oda a la pau i la cruesa de la natura. Una oda també a la poesia, al cercle de la vida, a com aquesta s’obre camí malgrat les desgràcies. Una oda als llocs que han quedat congelats en el temps, on tornes quan busques refugi, a totes les injustícies que han vist els Pirineus… els que mataven dones per bruixes, els soldats que fugien, la gent que llençava les maletes per trescar millor pels camins de llibertat…

p.72 «La poesia ho té tot. La poesia té la bellesa, té la puresa, té la música, té les imatges, té la paraula dita, té la llibertat i té la capacitat de commoure, i deixar-te entreveure l’infinit. El més enllà. L’infinit que no és a la Terra ni és al Cel. L’infinit dins de cadascú.»

A la natura no li importen els finals feliços, però per sort “Canto jo i la muntanya balla” us deixarà amb un regust d’esperança. Amb la certesa de que la vida no espera, i continua esclatant i fent el seu camí, la segueixis o no. Malgrat la mort. Malgrat que tot s’acaba… i torna a començar.  

p.41 «Perquè no hi ha principi ni final. Perquè el peu d’una és el peu de totes. El barret d’una és el barret de totes. Les espores d’una són les espores de totes. La història d’una és la història de totes. Perquè el bosc és d’aquelles que no es poden morir. Que no es moriran perquè tot ho saben. Perquè tot ho transmeten. Tot el que s’ha de saber. Tot el que s’ha de transmetre. Tot el que és. Llavor compartida. L’eternitat, cosa lleugera. Cosa diària, cosa petita.»

Mx