Relat publicat a la Revista BLANK
Repte: A un parc qualsevol d’una ciutat qualsevol hi ha una estàtua qualsevol… Ets tu. Conta’ns 4 escenes que hi hagis vist durant 2015, una per cada estació de l’any. Si les estàtues parlassin dirien que…
Ser una estàtua és de les coses més avorrides del món. Us ho dic per experiència pròpia. A veure, si ets una de les més fotografiades del món, com és el cas de les exquisides escultures de Stadtpark, a Viena, suposo que arribes a desitjar una vida més tranquil·la, però no pas si et trobes en un parc frondós i oblidat com jo.
El cas és que per ser una estàtua se t’ha de donar molt bé observar. Els animals no són tan tediosos com la gent es creu, però no es pot negar que els humans són més sucosos d’espiar. L’única pega és que, igual que passa amb les estacions, un cop veus el que tenen per oferir es tornen un mica repetitius. Un altre factor clau per no desesperar és la paciència, no tan sols per encarar el pas del temps, sinó també als teus enemics, ja que no poder-te moure et converteix, per començar, en el blanc perfecte de coloms i altres éssers malvats. Encara que en quant a paciència, no hi ha companya estàtua que em desperti més compassió que el Duc de Wellington, a Glasgow, on s’ha convertit en tradició des de fa més de trenta anys posar-li un con taronja de tràfic al cap.
O sigui que ja ho veieu, d’avantatges, ben pocs, excepte tenir molt de temps lliure per pensar. Conec estàtues que han ideat obres que guanyarien més d’un premi Nobel, i no precisament les dedicades a cèlebres humans –no és cap secret que l’estàtua de Hans Christian Andersen a Central Park, Nova York, no sap escriure ni llegir dos ratlles seguides-.
De tota manera, l’única cosa bona que sol passar quan no esperes res de la vida, és que aquesta et sorprèn amb més facilitat. Com quan una nit gèlida i deserta a principis d’any vaig sentir passes entre els arbres, seguides d’una colla d’homes amb passamuntanyes i carregats amb bosses que van aparèixer a pocs metres de distància. Que no tingui cervell no significa que no sàpiga lligar caps, i de seguida vaig entendre que acabaven de cometre un robatori i travessaven el parc per trobar-se amb el seu transportista. Es notava que el cop els hi havia sortit prou bé, perquè no paraven de donar-se cops a l’espatlla i felicitar-se entre ells. Va ser just quan em preguntava quina casa haurien atracat que em vaig fixar en un dels homes. Tenia les espatlles força caigudes i no semblava pas tant content com els seus socis. El que semblava ser el cap de l’equip se’n va adonar, perquè li va passar el braç per sobre l’espatlla i li va treure el passamuntanyes.
-Però què et passa, home? –li va etzibar. -Alegra aquesta cara! Però si t’has emportat una de les millors peces! –i tot seguit li va treure l’objecte que portava agafat amb força entre les mans i ho va mostrar als seus companys, qui van deixar anar exclamacions de sorpresa i enveja.
Per la meva part, si tingués sang corrent per les venes, em penso que se m’hauria congelat quan vaig veure el collar brillar sota la tènue llum de la lluna. No podia ser! Però si feia anys que…
-Heu sentit el vell com cridava “això no, si us plau, és l’última cosa que em queda de la meva petita” Que patètic! –se’n va burlar el líder. – Mira, si t’esperes uns mesos i ho vens al mercat negre en podries treure un bon feix, ja ho crec que si!
L’altre home va assentir sense gaire convicció i uns segons més tard tots plegats van desaparèixer del meu camp de visió, no sense que abans un altre dels lladres passes pel meu costat i digués amb sarcasme “I tu què mires?”.
Que per què estic explicant tot això? Doncs és ben fàcil! Perquè setmanes més tard, a principis de primavera, quan tot semblava haver tornat a la normalitat monòtona de sempre i les abelles no em deixaven tranquil·la amb tanta pol·linització, la meva mirada pètria es va clavar en una de les persones que passejaven pel parc aquella tarda. És clar que sense la roba negre i el passamuntanyes a la mà destacava menys que l’últim cop, però vaig saber a l’instant que es tractava del lladre ensopit, i dono fe que encara tenia les espatlles caigudes.
Sense fer cas als arbres plens de vida ni als arbustos curulls de flors, l’home es va seure en un banc al meu costat. Per a la meva sorpresa, vaig veure com es treia el collar de la Mary Ann de la butxaca i se’l passava entre els dits ben pensatiu. No era una joia opulenta ni ostentosa, ben al contrari, però seguia tan bella i delicada com feia vint anys enrere, quan l’havia vist al coll d’una nena que venia al parc a passejar amb el seu pare. Eren uns habituals, i per tant vaig deduir que no devien viure gaire lluny, en una de les mansions que poblaven els terrenys del voltant. Amb la Mary Ann vaig descobrir per primer cop a la meva vida d’estàtua com de tendres i dolços podien arribar a ser els humans de petits i quant amor podia cabre als ulls d’un pare. Malauradament, va arribar un dia en que ja no vaig tornar a veure més la petita, i el seu pare, vestit de negre, ben poques vegades em venia a saludar.
I en aquell moment, més de dos dècades després, acabava de descobrir que el pare encara seguia vivint a la mateixa casa i que, igual que jo, no havia sigut capaç d’oblidar la Mary Ann. Desgraciadament, jo havia sigut l’única en veure com aquells poca-vergonya de lladres li havien pres l’última cosa que li quedava d’ella.
Tot i així, cada vegada que fitava l’home assegut al banc el veia més derrotat i confús. S’hi va estar una bona estona, passejant la mirada del collar a les musaranyes, fins que d’una revolada es va entaforar la joia a la butxaca i va marxar per on havia vingut.
Si em pensava que aquell suplici per fi s’havia acabat, anava ben errada. A l’estiu tot va empitjorar. El lladre venia gairebé cada setmana a emborratxar-se al parc, com si es volgués armar d’un valor que mai l’acompanyava. Seguia portant el collaret i em preguntava per què trigava tant a desfer-se d’ell. Una vegada que no hi tocava especialment, se’m va repenjar i es va posar a parlar amb mi com si fos l’únic confident que li quedava al món:
-Tu sí que ho tens fàcil, oi company? Inclús deixant que els coloms es facin les seves coses sobre teu tens una vida menys fastigosa que la meva. Tu ho vas veure tot, oi que si? Però a que no saps una cosa? Ho vaig fer per poder tornar a estar amb la meva petita, perquè la mala pècora de la seva mare no em deixarà veure-la fins que pugui pagar-li la manutenció. I resulta que quan no em quedava cap altra opció, vaig i li robo a un paio no tan sols l’única cosa de valor que li quedava sinó allò que més li recordava a la seva filla morta. I des de llavors que em passo els dies aquí, pensant en tornar-li el maleït collar, però resulta que el paio va marxar ben lluny. I ni tan sols sé per on he de començar a buscar. Si les estàtues tinguéssiu ulls, la de coses que arribaríeu a veure! Saps? Ets un bon oient. M’ha agradat molt parlar amb tu. I ara si em dispenses, vaig a treure tot l’alcohol que m’he empassat per oblidar la misèria de la meva existència.
Em vaig quedar ben pensativa. I mentre l’home foragitava els grills rere uns matolls se’m va acudir una idea que esperava funcionés amb totes les meves forces.
Va ser un dia de finals de tardor que les meves pregaries van ser escoltades. Mentre mirava atentament com queien unes fulles tardanes, vaig sentir com algú em cridava. Em vaig concentrar i vaig corroborar que algú dintre del meu cap demanava per mi:
-Aquí Dante des de Florència, em reps?
-Si, companya estàtua, et rebo perfectament. –em vaig afanyar a contestar.
-Eres tu el que vas demanar que t’aviséssim si localitzàvem una persona?
-Sí, sóc jo.
-Doncs has estat de sort. Avui mateix he vist com passejava per la meva plaça. Tenies raó, ha envellit bastant des de la imatge del teu record, però l’he pogut reconèixer. He descobert on viu. Vols que et passi l’adreça?
-T’estaria molt agraït.
-Fet. Escolta, com vas saber que estaria aquí?
-No ho vaig saber. Simplement vaig resar perquè encara conservés l’apartament a Florència al qual sempre planejaven tornar amb la seva filla. Gràcies de nou per l’esforç. Ja em diràs com va el mercat de Nadal d’aquest any.
-Descuida.
Quan vaig tallar la connexió amb Florència, tenia ganes de posar-me a ballar.
I ara? Què se n’havia fet del collar de la Mary Ann i el lladre penedit? Jo mateixa m’ho preguntava fins que ahir, a mitjans de Desembre, el vaig veure entrar al parc portant de la mà una nena petita. Se’l veia tranquil i molt millorat, i tan sols tenia ulls per la criatura. En quan aquesta es va separar per anar a jugar amb un monticle de neu especialment prometedor, el seu pare se’m va apropar i, aquest cop ben sobri, em va parlar amb certa incredulitat:
-Ei, company. Te’n recordes de mi? Déu meu, encara no em puc creure que trobés aquell home i li pogués tornar el collaret de la seva filla. Gairebé juraria que durant un instant realment vaig veure la direcció de la seva nova casa gravada a la teva placa commemorativa. La lletra ja no es llegeix gaire bé i no tinc ni idea de a qui representes, però volia donar-te les gràcies, encara que això signifiqui posar-me a parlar amb una estàtua…
El seu discurs d’agraïment es va veure truncat pels crits de la nena, que el reclamava per a fer un ninot de neu. Quan va alçar la seva filla en braços em va semblar tornar veure la Mary Ann, feliç i preciosa com sempre, i el seus riures van aconseguir fondre el meu cor de pedra.
Mx
