Era un càlid matí de tardor amb regust d’estiu. El corriol que duia a la font semblava erm i mut, a excepció del cant dels ocells i el refilar d’una fadrina que seguia el seu camí. Amb un cantiret buit fermament agafat sota el braç, avançava a pas lleuger cap al seu destí, saltironejant com una daina.
Aviat veié les grans aspes del molí, que la saludaven en la distància, i apressà el ritme. Al passar prop de l’entrada, mimetitzat entre les ombres, trobà algú que l’esperava.
– Felicitats. – li digué el fill del moliner a tall de salutació amb una mitja rialla pintada al rostre.
– Vaja, no te n’has oblidat. – li contestà la noia un cop estigueren cara a cara.
– Doncs és clar! I m’hauràs de dir quin dels meus dos regals prefereixes: un clavell… o un petó.
La fadrina va fer com si s’ho rumiés i li xiuxiuejà a cau d’orella la resposta.
…
El sol, mandrós, començava a baixar el cap per anar a fer una migdiada, quan la fadrina arribà a casa amb el càntir ple d’aigua fresca.
– Ja trigaves a tornar! – li botzinà sa mare al veure-la entrar.
– És la font, que a penes raja.
– Que despentinada vas! – exclamà la dona fent orelles sordes a la resposta de la seva filla.
– No n’hi ha per tant! És que el vent m’escabellava.
– I que enfarinada vas!
– Mare, és la pols que aixeca l’aire.
– Doncs ja pots dir missa, però jo no veig que faci vent, ni que aixequi pols tan blanca.
– Aquí dalt potser que no, – contestà la noia – però allà baix fa un altre oratge.
I va córrer escales amunt amb un tendre clavell amagat al mocador de fer farcells.
Mx
