“Tal como sabe cualquier estudiante de exploración, el premio no se lo lleva el primer explorador que pone el pie sobre suelo virgen, sino el primero que se lleva ese pie a casa. Y si todavía lo lleva unido a la pierna, mejor que mejor.” Terry Pratchett ¡Voto a bríos!
L’últim que s’hauria imaginat Fra Tomás de Berlanga, bisbe de Panamà, durant el seu viatge a Lima era descobrir oficialment l’últim reducte d’illes verges que possiblement quedava al segle XVI.
Quan el 23 de febrer de 1535 albirà terra, després de dies arrossegats pel corrent i gairebé sense provisions, li devia semblar providencial. Més endavant, quan va veure que a l’illa només creixien matolls i no hi havia aigua potable per enlloc, aquell descobriment ja no aparentava ser tan fantàstic. El panorama era desolador. Tal i com escriuria a Carles V «en toda la isla no pienso que ay donde se pudiese sembrar una hanega de mahiz, porque lo mas della está lleno de piedras muy grandes, que parece quen algun tiempo llovió Dios piedras».
Certament, pedres era l’únic que abundava junt amb iguanes, tortugues gegants i ocellots que els miraven amb sorna: «muchas aves de las de España, pero tan bobas, que no sabian huir» explicà Fra Tomás. Potser Darwin (o els mateixos ocells) discreparien.
Però està clar que no disposaven de gaire temps per explorar, prou feines tenien en subsistir a base de cactus, així que partiren en direcció a una segona illa (no sense abans oficiar missa). Allà van trobar l’aigua que necessitaven, i amb penes i treballs arribaren a Lima.
Fra Tomás es podria considerar, doncs, un dels descobridors menys entusiasmats de la historia. Tal i com va dir al rei «la tierra que ay es como escoria, sin que sirva, porque no tiene virtud para criar un poco de yerba.»
És una pena que no valorés prou les Illes Galápagos? Potser sí, però al capdavall potser hauríem d’agrair que les seves paraules ajudessin a preservar involuntàriament durant alguns segles més un dels majors tresors de biodiversitat de tota la terra.
Mx