En el marc de l’Any Europeu del Patrimoni Cultural, la Diputació de Barcelona ha organitzat les terceres jornades de «Cultura i Memòria»: «Capmany i Capmany. El compromís amb la cultura». Han tingut lloc els dies 17, 22, 26 i 29 a l’Espai Francesca Bonnemaison i al Teatre Lliure de Montjuïc, ja que a més a més de xerrades i taules rodones, els assistents han pogut gaudir de visites guiades a exposicions, passis de documentals i espectacles de música i dansa en directe. Comissariat per Josep M. Vall, tot plegat ha servit per recordar les polifacètiques figures del folklorista Aureli Capmany i la seva filla, Maria Aurèlia.
Jo vaig tenir el plaer d’assistir a la cloenda de les jornades el 29 de novembre, la qual, malgrat els problemes tècnics inicials, començà amb l’animada companyia de Josep Fornés, el director del Museu Etnològic i de Cultures del Món.
Durant la seva ponència «L’Aureli i la Maria Aurèlia, restauradors de les tradicions barcelonines», ens mostrà la seva faceta de “hakawatis”: grans oradors i comunicadors. Aureli Capmany era un mestre atrevit i modern, seguidor del mètode Montessori. A més a més, era un gran amant de les tradicions i la cultura popular, i durant tota la seva vida fou un folklorista. “Les paraules se les emporta el vent si no les captures” afirmava Josep Fornés, mentre ens ensenyava l’impressionant treball de camp que Aureli Capmany va dur a terme:
- “Cançoner popular” (1901-13)
- “Rondalles per a nois” (1904)
- “Cançons i jocs cantats de la infantesa” (1923)
- “Com es balla la sardana” (1924)
- “De marionetes i titelles” (1928)
- “La sardana a Catalunya” (1948)
- “El ball i la dansa popular a Catalunya” (1948)
- “La dansa a Catalunya” (1935-1953)
- “Baladrers de Barcelona” (1947)
- “Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes” (1951).
Malauradament, tal i com la seva filla Maria Aurèlia va denunciar repetides vegades, el folklore tenia llavors molt mala fama. “La modernitat menyspreava la cultura popular” resumí Fornés.
Durant la xerrada, el director del Museu Etnològic ens contagià la seva passió per les aportacions dels Capmany… Sabíeu que Aureli va ser l’inventor de la vestimenta tradicional catalana als esbarts de dansaires? O que fou ell l’encarregat de fundar la revista “En Patufet” (que va servir per mantenir el català durant tres generacions)? O que com a regidora de cultura de l’ajuntament de Barcelona, Maria Aurèlia Capmany va reinventar la passejada de les Laies?
Precisament la següent taula rodona girava al voltant d’aquesta faceta política de Maria Aurèlia Capmany, protagonitzada per Marta Pessarrodona, Ernest Maragall, Antoni Dalmau i Carme Arenas, i moderada per Francesc Canosa.
Segons la poeta Marta Pessarrodona: “la seva vocació era més política que literària”. Capmany ho corroborà en vida, tot dient –irònica- en tercera persona: “Li agrada molt escriure, però encara més parlar, per aquesta raó s’ha dedicat a la docència, al teatre i als mítings polítics”.
Maria Aurèlia era realment polifacètica: novel·lista, dramaturga, assagista, activista… I quan semblava que ja no podia ser més coses, a l’edat de jubilació va entrar a l’ajuntament de Barcelona, i fou regidora i responsable de les àrees de Cultura i d’Edicions a l’Ajuntament de Barcelona durant les primeres legislatures del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC).
Durant aquests anys Capmany aconseguí, entre d’altres, publicar 8 volums sobre refranys en català i els seus equivalents en altres idiomes, confeccionat pel seu avi, el paramiòleg Sebastià Farnés.
I Dalmau assegurà que les seves aportacions als plens sempre eren enginyoses i insòlites. “Quan parlava tothom escoltava, era un luxe extraordinari”. “Sempre s’ho feia venir bé per parlar dels temes que li interessaven i per defensar la república i la cultura”.
Carme Arenas, fins ara presidenta del PEN Català, la va conèixer com a traductora i afirmà que “sempre va ser una persona de referència per a mi”. Capmany jugà també un paper important en la diplomàcia cultural a través de congressos internacionals i com a primera dona presidenta del PEN Català, establint llaços comunicatius i solidaritzant-se amb la llibertat d’expressió dels escriptors d’arreu del món.
“Maria Aurèlia Capmany era política en el seu sentit més genuí. Estava per sobre de la ideologia” explicà Ernest Maragall. “Quan la vaig conèixer amb 25 anys, era una força de la natura”. I és que Capmany fou catalanista, d’esquerres, visceralment republicana, progressista, profundament lliberal i feminista practicant.
Finalment, Oriol Lladó, delegat de cultura, tingué el repte de cloure els cicles, els quals han volgut ser uns miralls entre pare i filla, profunditzant en diferents aspectes cada dia. També han volgut remarcar-ne el compromís amb la cultura (com el subtítol indica), i reivindicar la vigència de la seva vida i obra a dia d’avui.
Per la meva part, sols em resta agrair als professionals que ens van descobrir una mica millor les facetes dels Capmany, i gràcies a la Diputació de Barcelona per fer-ho possible. Però per sobre de tot, gràcies a la família Capmany per haver-nos ajudat a enriquir i preservar la nostra cultura.
Mx
Aquí podeu veure totes les sessions del cicle senceres: