El dia 25 d’octubre la Universitat de Lleida i l’Institut d’Estudis Ilerdencs van celebrar una jornada commemorativa pels 50 anys de la publicació del “Mecanoscrit del segon origen” de Pedrolo. La sessió del matí tingué lloc a la Universitat de Lleida, on vam poder escoltar les ponències d’Antoni Munné-Jordà, Elisabet Armengol i Daniele Comberiati.
Antoni Munné-Jordà, escriptor i cofundador de la Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia, va donar el tret de sortida a la jornada amb una conferència sobre “Les adaptacions audiovisuals del MSO”. I és que se n’han fet de tota mena!
– Al 1984 es va publicar el primer còmic amb il·lustracions de Isidre Monés i adaptació de Josep M. Guerra (on els alienígenes del llibre s’assemblaven sospitosament als d’Alien, que s’havia estrenat cinc anys enrere)
– El 1985 es va estrenar la radionovel·la (i de fet, va ser la primera radionovel·la de Catalunya Ràdio). Dirigida per Constantino Romero i adaptada per Albert Rubio, segons Munné-Jordà, és una de les millors adaptacions. La podeu recuperar a 3Cat.
– El 1985 el “Mecanoscrit” es va convertir en sèrie, i també fou la primera sèrie de producció pròpia de TV3. Sembla ser que el director, Ricard Reguant, volia que el desencadenant de la destrucció no fossin alienígenes, sinó un desastre nuclear, però Pedrolo va defensar la seva obra i van haver de negociar amb ell tots els canvis, per petits que fossin. Segons Antoni Munné-Jordà, no ha envellit tan bé com la radionovel·la, però en el seu moment va tenir un pressupost important (20 milions de pessetes, 120.000 euros actuals).
– El 2015 va veure la llum la pel·lícula “Segon origen”, l’adaptació de Bigas-Luna que ell no va arribar a veure en vida i que va acabar dirigint Carles Porta. És l’adaptació que més difereix del material original i, si bé els efectes especials d’algunes escenes són espectaculars, molts fans segueixen esperant una nova superproducció més fidel.
– I enguany Edicions 62 ha publicat un nou còmic a càrrec de Martín Pardo. És a color, i s’esplaia en les escenes més trepidants de la novel·la.
A l’esquerra, el còmic d’Isidre Monés; adapt. Josep M. Guerra, a la dreta el nou còmic de Martín Pardo
Cada adaptació és única a la seva manera, però totes tenen en comú dues coses: passen per alt els elements més sensuals o explícits de la història. També eliminen les referències a l’addicció al tabac de l’Alba, ja que el públic del “Mecanoscrit” era juvenil. Ara bé, tal i com va explicar a continuació Elisabet Armengol, Pedrolo no havia escrit la novel·la pensant en els joves, tot el contrari. De fet, es va acabar convertint en un clàssic de la literatura juvenil a casa nostra quan, anys més tard, Edicions 62 la va incloure a la col·lecció juvenil El Trapezi.
Durant la seva xerrada, Elisabet Armengol (professora de llengua i literatura), va analitzar múltiples teories al voltant del “Mecanoscrit” exposades per Carme Ballús, Alfons Gregori, Antoni Munné-Jordà, Isabel Santaulària, Joan Santanach i Antoni Maestre Brotons, entre d’altres. Pel que fa al personatge de l’Alba, diverses veus consideren les al·lusions al seu cos prescindibles i simplement reaccionàries a la censura de l’època. També hi troben certs estereotips que s’han anat trencant amb els anys, però reconeixen que l’Alba es va convertir en tot un referent de dona lliure i valenta.
Elisabet Armengol també va analitzar l’epíleg del “Mecanoscrit”, el capítol menys estudiat però més complex. En ell Pedrolo sembla mostrar que la renovació idealista del llibre no ha tingut l’èxit esperat. Així doncs, Armengol va defensar la idea de que la novel·la és alhora una utopia i distòpia.
Li va prendre el relleu Daniele Comberiati amb la xerrada “MSO entre utopia i distopia: hipòtesi del món que vindrà”. L’escriptor italià ens va parlar sobre l’impacte del “Mecanoscrit” al seu país. La traducció es va publicar el 2011, poc després del tercer mandat de Berlusconi, i va generar diversos articles i reflexions sobre els valors de la novel·la. Als italians els va impactar la idea que planteja Pedrolo al llibre: crear un món sense racisme, anticapitalista i en connexió amb la natura. A diferència de la majoria de novel·les distòpiques, que busquen regenerar la societat existent després d’un cataclisme, Pedrolo proposa tot el contrari: una utopia. Ara bé, tal i com deia Comberiati, la línia entre utopia i distòpia es molt fina. De vegades tan sols depèn del bàndol des d’on la observis.
Per la tarda ens vam traslladar a un edifici preciós del segle XV per continuar la jornada: la seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, l’antic hospital de Santa Maria de Lleida. Vaig tenir el plaer de participar en una taula rodona junt als escriptors Edgar Cotes i Daniel Genís, moderada per Antoni Munné-Jordà.
Plegats vam reflexionar sobre l’impacte i els valors de l’obra, i, si bé hi ha elements que ja no ens interpel·len de la mateixa manera, la majoria segueixen sent molt vigents. Tal i com explico a la meva ressenya del llibre en aquest blog, als anys setanta Pedrolo va tenir el valor de parlar obertament sobre la intolerància, el racisme, la censura, la sexualitat, o el dret a decidir de les dones sobre el seu propi cos. També fa un homenatge al poder dels llibres i transmet una escletxa d’esperança sobre el futur: els infants i els joves (sobretot aquells carregats d’esperit crític i lliures de prejudicis) són els únics capaços de projectar (i construir) un món millor.
Enhorabona a l’organització per aquesta jornada/homenatge al “Mecanoscrit del segon origen”. Va ser d’allò més completa, i, a més, vam tenir l’honor de comptar amb la filla de Manuel de Pedrolo entre el públic, Adelais de Pedrolo i Fabregat. Queda demostrat que el llegat de Pedrolo segueix ben viu i que el “Mecanoscrit” ja és una obra canònica. Perquè tal i com deia Antoni Munné-Jordà, de la literatura castellana tothom coneix l’inici del Quixot, però de la catalana, d’entre tots els clàssics, molts són els lectors que poden recitar de memòria: “L’Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna…”.
Mx